Els dies vençuts
Banderes sense vent
TOÑO VEGA
Realment això de les banderes és la metàfora més eficaç que la humanitat ha pogut inventar mai. Per la bandera s’han fet himnes i s’han perdut vides. Els abanderats han sortit al camp de batalla armats només amb una tela amb els colors patris. La bandera oneja als edificis civils i a les popes dels vaixells. En aquest país nostre n’hi ha prou amb un canvi de poder perquè també es canviïn les banderes. Vaja: que això de les banderes és per a una bona part de la societat una cosa incòmoda. Hi ha gent que porta uns polos blaus amb el rivet del coll amb la bandera espanyola. N’hi ha que, així que poden, procedeixen a la seva crema pública.
Tot això no succeeix en països més o menys tranquils. Els britànics presumeixen de la seva Union Jack. Els països escandinaus no dubten a l’hora de plantar la bandera nacional als jardins de casa. Els nord-americans van amb les barres i estrelles a tot arreu, tant hi fa que siguin falcons o coloms. Fins i tot els argentins, que n’han vist de tots els colors entre democràcies, corrupcions i juntes militars salvatges, no fan distincions polítiques a l’hora d’enarborar la bandera blanca i blava.
Les banderes, sobretot a Espanya, són la destil·lació de molts sentiments. Però hi ha massa gent que se les vol apropiar. Els moviments ultres es refugien en la bandera. La dreta no és aliena a aquest tipus de símbols. I les Forces Armades no poden prescindir de la bandera, perquè si en alguna institució té sentit és precisament a l’Exèrcit. Pel que fa a la resta, la bandera –igual que la processó– sol anar per dins. Però això és un contrasentit, perquè les banderes s’han inventat per ser vistes des de lluny. No existeix la bandera íntima. Per això els teòrics dipositaris de la bandera, que són els militars, organitzen de tant en tant una cerimònia en la qual es pretén que la societat s’extasiï davant de l’ensenya pàtria. D’això se’n diu la jura de bandera.
Des de la Ponència de Cultura del Ministeri de Defensa es va cursar una invitació perquè la comunitat universitària participés en la jura de bandera que, amb motiu de la setmana de les Forces Armades, se celebrarà al maig. Una d’aquelles invitacions anava dirigida al rector de la Universitat Pompeu Fabra,Joan Josep Moreso.I l’home la va penjar a l’intranet de la seva universitat com es fa amb les invitacions de tantes iniciatives.
I ara resulta que el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) exigeix al rector de la UPF que es disculpi per difondre aquella invitació. Mal assumpte quan convidar es considera una ofensa. Cal suposar que també als fòrums interns de les universitats s’ha penjat alguna invitació perquè els alumnes i els professors que ho vulguin puguin contribuir a la donació de sang. Però en cap moment els universitaris que professen la fe dels Testimonis de Jehovà, contraris com se sap a la transfusió sanguínia, no han exigit a cap rector que es disculpi.
No crec que el Ministeri de Defensa hagi coaccionat els universitaris a jurar la bandera sota pena de ser passats per les armes. Es tracta d’una invitació d’unes Forces Armades de qui es pot posar en dubte l’existència, però no tant per espanyoles, com pretén el SEPC com pel fet d’estar armades. No és l’Exèrcit la institució que avui posa en perill la democràcia. Però tampoc és la universitat el lloc idoni per convertir-la en oficina de reclutament d’una bandera que no està del tot ben enganxada. Una mica de pau i serietat. Convidar és més cortès que l’exabrupte.
