Fart de fugir al creuar-te amb un gos

Així que començo la columna ja n’estic penedit. Fatiga –quin gran verb recuperat perMaragall– escriure sobre els gossos, alguns amos irresponsables i el rastre de toves i fètides constel·lacions al terra de la ciutat. Diumenge a la nit vaig tenir la primera discussió a lladrucs amb dos passejadors de gossos. Me n’havia estat moltes vegades, apartant-me’n, canviant de vorera, fugint dels pèls i els ullals.

Baixava les escombraries i davant de l’escaquer de contenidors vaig trobar dos gossos sobre les potes del darrere, posició de púgil, grunyits i llepades. Passar pel mig era traspassar les portes de la ciutat de Nínive entre estàtues de lleons rampants. Tinc por dels gossos, i això que durant anys vaig conviure amb un bonic pastor alemany negre. El terror irracional i cavernari no es calma amb la frase maleïda, que els amos diuen com un mantra: «Tranquil, que no fa res».

Vaig demanar als domadors que apartessin els animals. Podent desplaçar-se a la dreta, van preferir mantenir les posicions,

separant-se una mica perquè passés entre els morros humits. M’hi vaig negar i no hi va haver manera de posar-se d’acord. No van cedir, em van dir que era un maleducat, van apel·lar al dret caní a mantenir-se allà i –com

Notícies relacionades

Apps de cites com a catàleg de menors

Per un debat nuclear seriós

sempre– vaig haver de canviar de ruta. I ja estic cansat de recular igual que centenars de persones més que no tenen gos, cosa que no vol dir que els detestin. Fart d’espantar-me cada cop que un rottweiler va sense morrió, fart dels pitbulls sense lligar i la mirada fera de l’amo, fart dels guàrdies que ignoren les ordenances, fart de les merdes, fart de no poder travessar un parc al vespre per les canilles alliberades, fart de somriure mentre un caniche nerviós m’ensuma, fart de les corretges elàstiques i descontrolades, fart que diguin amb commiseració: «Tranquil, que no fa res».

Sé que he fet emprenyar els propietaris de gossos dòcils i amables, recollidors d’extrements. No era la intenció. El crit era per als altres. Millor si hagués escrit sobreMarichalar, que ja s’ha fos. El mantra descriu la seva situació: «Tranquil, que no fa res».