En seu vacant
La paraula de Pep Guardiola
La renovació dePep Guardiola s’havia convertit quasi en una qüestió d’Estat, la qual cosa planteja almenys dos escenaris. El primer: en aquest país, el futbol té una importància excessiva. El segon: sort que en aquest país el futbol té tanta importància. I sort que som coetanis del millor Barça de la història. Que el juny s’acabés el contracte de l’entrenador, amb l’agreujant d’un procés electoral activat, provocava una certa atmosfera d’indefinició, que s’havia anat congriant, com una tempesta, perquè la directiva feia pressió, i feien pressió l’aficionat i l’entorn.
Guardiola,que coneix perfectament els ressorts de la maquinària que anomenem futbol (a la gespa, als despatxos, a la tertúlia d’un cafè), sabia que, sense voler, s’havia ficat en una trampa sense escapatòria fàcil. Si dilatava el moment de la decisió, s’arriscava a trobar un paisatge cada dia més boirós. A més, segur que haurien sortit veus que parlarien d’un excés de divisme o de ganes de marejar la perdiu amb fintes sobre possibles fitxatges pel futbol anglès. El més allunyat que hi ha del pensament deGuardiolaés aquest joc d’interessos i de vanitats.
Aprofitar el moment d’eufòria que viu el Barça hauria estat, per a ell, una tria fàcil, però no gens ajustada a una realitat canviant. Estructura el treball en base a l’esforç i la constància, i no pas a l’especulació. Avui és dalt d’un pedestal, intocable i santificat. Demà, després de les probables derrotes (això és un joc i sempre acabes perdent), ell sap que pot ser blasmat i acomiadat.Guardiolaés savi i coneix els camins dels despropòsits. El dia que va plegar de jugador, després de suportar desenes de calúmnies, al camp hi havia quatre gats. Per això, ahir va optar per la dignitat. Va oferir la seva paraula, que és un cabal antic. Però poderós.
