Petit observatori
Caràcter i humor: ús personal
L’humor no és gens fàcil. Per una raó evident: l’acudit o el comentari humorístic ha de tenir gràcia per a qui el fa i, al mateix temps, tenir-ne per a qui escolta o llegeix.
Aquesta coincidència no es produeix sempre, i el mateix passa quan no es tracta de compartir un somriure o una rialla, sinó de valorar de la mateixa manera un sentiment o una idea. Afortunadament, estar d’acord encara no és obligatori. Podem explicar un acudit que ens sembla molt bo i trobar-nos que qui l’escolta fa una ganyota d’incomprensió i diu «no li veig la gràcia».
Es parla de moltes incompatibilitats. Potser la més famosa és la incompatibilitat de caràcters, que és una explicació més aviat vaga. És per això que té èxit. Quan s’intenta concretar en quins aspectes dues persones són incompatibles, és bastant normal que s’acudeixi a exemples que tenen una importància molt relativa. Un és molt casolà i l’altre és un entusiasta de fer viatges. Un és estalviador i l’altre és malgastador.
No dic que aquestes diferències no tinguin un cert pes. Però només son característiques. Si el caràcter és el «tret indicador de la naturalesa essencial d’una persona», o d’alguna cosa, l’avinença o la desavinença de caràcter seria una cosa molt més profunda i molt més misteriosa, difícilment concretable. Pobre caràcter, sempre rep, fins i tot és la coartada dels qui no saben ser educats.
Es parla del sentit de l’humor. És una de les característiques personals i gosaria dir que intransferible en bastants casos. Potser no hi ha res que et faci sentir tan fora de joc com explicar un acudit que trobes bo i, un cop acabat de dir, esperes una reacció de solidaritat i, en canvi, es produeixen tres segons fatídics de silenci.
Notícies relacionadesJo en recordo molt pocs, d’acudits, només en recordo algun que m’agrada perquè té un punt de subtil ironia a l’anglesa ¿o filosofia? Però no l’escriuré aquí, perquè els acudits s’han de dir, i s’han de dir ben dits, amb el ritme i les pauses adequades. La bona explicació d’un acudit demana una mica de teatralitat.
Fa poques setmanes, en un restaurant de Madrid vaig demanar la carta. Hi vaig llegir: «Si el cambrer no està afònic, li cantarà els plats del dia». I també: «El servei d’aparcacotxes es limita a intentar aparcar el seu vehicle». El restaurant era excel·lent, l’humor és discutible. Sempre.
