Postal de Viena

Dos dies a Viena no donen per res, sobretot quan no hi has estat mai. Viena és una ciutat tan llegida i pensada i vista, en fotografies i en el cinema, tan imaginada, podríem dir, que, quan hi arribes, no tens pas cap sorpresa. L’arquitectura, en general, hi és monòtona. Els carrers tenen les mateixes botigues que ara hi ha a tot arreu. Els boscos que l’envolten, tan famosos, són una mica sinistres. El Danubi, que hauria de ser blau, és de color de gos quan fuig. Com que tinc poc temps, decideixo dedicar la meva atenció a unes poques coses que vull veure. I a passejar una mica pels carrers i les places, pel Graben i el Ring. De Viena, la veritat, el barroc no m’interessa gens. El barroc vienès, que és l’estil oficial de la contrareforma catòlica, és inflat, arrogant, vacu. El gòtic de la catedral

–la famosa Stephansdom, amb l’agulla de 137 metres, amb l’excés del gòtic tardà, florit i carregat d’ornaments– em resulta tan embafador com el barroc. La catedral, certament, és una baluerna urbana d’innegable presència, que té la capacitat de fer girar tota la ciutat al seu voltant. L’agulla és l’eix d’aquesta rotació de carrers i palaus, places i avingudes, cafès i teatres. I música. La catedral, que estava al mig de les muralles, ara, un cop enderrocades per l’emperadorFrancesc Josep,el marit de la míticaSissi, continua centrant l’expansió urbana més enllà del Ring, la gran avinguda que les ha substituïdes. I si abans hi havia un extramurs, ara hi ha un més enllà del Ring. I sembla com si tot aquest més enllà del Ring s’hagués donat cita, aquesta tarda de dissabte, al voltant de la catedral. Hi ha una multitud de vienesos, però també de turistes. Turistes alemanys, italians, japonesos, americans. I austríacs que vénen dels pobles i ciutats de províncies, a passar el cap de setmana a Viena, la capital, la bulliciosa, la distreta, la guspirejant. Jo, si volen que els ho digui, trobo Viena una mica tristoia. Una mica com una gran família vinguda a menys, penjada del seu passat.

¿I quines són les atraccions d’aquest parc temàtic que és Viena? El barroc dels palaus i el gòtic de la catedral, ja ho he dit. Una altra és la música.Mozart, sobretot. Els carrers del centre, del Hofburg o del barri de la Stephansdom estan plens d’homes vestits amb casaca de seda i perruca, que no sé exactament què venen. Aquests vestits són tronats, com de guarda-robes arnat. Em cal una mica d’imaginació, forçar-la fins i tot, per copsar, flotant per la ciutat, ni que sigui una miqueta de l’esperit mozartià.

El llarguíssim regnat del marit deSissiva omplir la ciutat d’edificis oficials força anodins, fent l’excepció dels d’Otto Wagner. Els palaus i museus del XIX són edificis historicistes, feixucs i encara més vacus que els jesuítics del barroc. Prescindeixo deMozart,deBeethoven,deSchubert.No hi són en aquesta Viena de començaments del segle XXI. Cal portar-los a dins i pensar que van respirar aquest aire una mica dolcenc de finals d’octubre i que van veure passar les aigües –que no són les mateixes, és clar– del vell Danubi arterial.

Notícies relacionades

De la normalitat

La dama de coure de CCOO

Vull veure alguns edificis deWagneri dels altres companys de la Secessió vienesa. La Viena-parc-temàtic ha convertit en una atracció més la Secessió i així, després del gòtic i del barroc, del Musikverein i l’Òpera, del Parlament i l’ajuntament, les guies de la ciutat destaquen els pavellons del metro, d’Otto Wagner;la casa deLoos,a la Michaelerplatz; l’edifici de la Secessió, d’Olbrich;la caseta del canal i l’edifici de la Caixa Postal i el de la façana de majòlica, també d’Otto Wagner,i, fins i tot, el minúscul American Bar, també deLoos,amb la seva bandera americana de vidres de colors, de força mal gust, tot s’ha de dir, però amb un interior preciós, folrat de caoba i amb alabastres que filtren la llum i sofàs entapissats de cuiro.

Els pavellons del metro, a la Karlsplatz, es van restaurar fa uns anys i ara ofereixen un aspecte força creïble, perquè la intempèrie ha empal·lidit els daurats i descolorit una mica el verd poma dels ferros. M’havia agradat moltOtto Wagner,però he de confessar que ara em resulta una mica funerari. De fet, tota l’estètica de la Secessió té un dring funerari, com si tot el refinament d’aquella Viena exquisida de començaments del segle XX, autèntic cant del cigne de l’imperi, es volgués anticipar a cantar-li les absoltes i a construir-li el mausoleu. I així, quan visito l’edifici que va construirOlbrich,pagat pel pare del filòsofWittgenstein,tinc la sensació d’entrar en una tomba immensa. Sota la cúpula daurada que corona el vestíbul, hi hauria d’haver la tomba comuna de tots aquells artistes trencadors, decadents, sofisticats, febrosos. Al soterrani hi ha instal·lat, per alegria dels turistes, el fris queGustav Klimt va pintar per a una exposició d’homenatge aBeethoven.És una pintura d’un mal gust que esborrona. A l’exterior, em miro aquells mussols que van inspirar el nostreRafael Masó.Fa un solet tendre i una llum esbiaixada els il·lumina.