Yuko Yamaguchi: «Hello Kitty ens recorda que encara som nens»

L’empresa japonesa Sanrio ha construït un imperi al voltant de Hello Kitty. Comercialitza 150.000 productes, de nines a motxilles, passant per torradores, pijames i MP3. L’estoc també inclou rareses com un automòbil Mitsubishi, una guitarra Fender Stratocaster i la flota d’Eva Air. Els seus avions estan tunejats amb el rosa i el logo corporatius. Aquesta senyora, d’edat indefinible, nascuda a la prefectura de Kochi, és la responsable de les seves armes de seducció.

–Hello Kitty és més popular que l’emperador Aki Hito.

–¡No ho compari! Encara que li diré un secret: quan vaig anar a firmar autògrafs a Anglaterra, la gent em va dir que l’emocionava més veure’m a mi que a la reina Isabel II.

–Lògic. Inexplicablement la gata va néixer a Londres.

–Els anys 80, a les nenes japoneses els fascinava Alícia al país de les meravelles –al principi es va dir Blanco Kitty, que era un gat d’Alícia– i Anglaterra en general.

–Avui, al Japó, a vostè la veneren més que la tonyina.

–Per al fan de Hello Kitty sóc la persona que fa realitat els seus somnis.

–¿Què té la gata que agrada tant?

–És tan simple que queda impresa fàcilment a la memòria del nen.

–¡No té boca!

–Aquest és un altre secret. Permet projectar-hi els teus estats d’ànim. Si estàs contenta, Hello Kitty ho està.

–¿S’assembla a vostè?

–Primer la veia com una amiga. Si m’hagués demanat que pugéssim a una muntanya russa, ho hagués fet. Però als anys 90, la identificació va ser tan gran que reflectia els meus propis gustos en moda.

–¿Quins gustos són aquests?

–Hello Kitty és ambaixadora del kawaii [en japonès, significa maco, encantador], una moda que s’està estenent a tot el món. Tot va començar els anys 80, quan vaig adoptar com a propi l’estil de Milk, una marca que va ser el germen de tot el posterior disseny d’Harajuku [el barri més cool de Tòquio], pàtria de les primeres lolites gòtiques.

–Vostè encara sembla una mica lolita

–La meva valentia va ser sortir, aquells anys, a l’exterior de la botiga per a la qual treballava a repartir dibuixos de Hello Kitty i a preguntar a la gent què els agradava d’ella i què no. Perquè al principi no es venia gens... Havia de trobar la clau de l’èxit. Vaig ser una de les pioneres en el màrqueting directe, he, he.

–Parlàvem de la imatge...

–Jo crec que la moda és identitat. Promou un sentiment de pertinença. Unifica la gent.

–Això té sentit.

–I he descobert altres coses...

–Endavant.

–Els meus pares, en lloc de nines, em regalaven guants i bats de beisbol i gorres de detectius, i jo hi jugava amb els nens. Hello Kitty em va permetre descobrir qui era jo realment. I ara col·lecciono nines i sóc una convençuda d’aquesta estètica. Hello Kitty diu al món que, encara que envelleixis, no has d’oblidar el nen que hi ha en tu. Ens recorda que encara som nens.

–Potser per això agrada als adults a Occident.

–Potser. Però l’èxit als EUA i Europa té una altra explicació. Al principi, Hello Kitty era gairebé un producte de luxe. Només els rics hi tenien accés. Així que molts nens dels anys 80 i 90 es van quedar sense. El desig es va mantenir latent i ara la compren als seus fills... per tenir-la ells.

–¿Encarna algun valor la seva criatura?

–Va néixer com un símbol d’amistat. I, per tant, representa l’amabilitat i el respecte. Per una altra part, afavoreix els valors educatius i parla de moda.

–Entre els seus fans hi ha Paris Hilton, però també el narco

–Són legió i a tots els dono molt valor. Paris em va venir a veure dues vegades al Japó abans de ser una celebrity mundial. Ella creu en els valors de proximitat i d’amistat que fomenta.

–Extasia Cameron Diaz, Mariah Carey, Ricky Martin...

–He tingut aquesta gran sort. I atresoro records. Quan Cory Aquino era presidenta de Filipines, va fer un retrat de Kitty a l’oli i me’l va regalar. Kitty desperta el mateix sentiment en una famosa que en una mestressa de casa o en una nena. També passa, en part, perquè el personatge no té edat. Sempre tindrà que tingui o senti la persona que té una Kitty. Per això em veig tan jove, he, he.

–Si pogués parlar, ¿què diria?

–A mi em diu que està molt contenta perquè la coneixen a molts països i ha fet molts amics. Però jo ja l’he avisat que no vull que es quedi en una icona pop. M’agradaria fer-la cantar i actuar, convertir-la en un personatge d’entreteniment complet.

–¿No se li queixa?

–No ho fa mai.

Notícies relacionades

Un conclave obert

¿Com definir l’interès general?

–Escolti, ¿com s’avé amb Doraemon?

–No es coneixen. Però sospito que s’avindrien. Tots dos són gats.