En la mort d'un militar clau de la transició
Un demòcrata amb sentit del deure
leonard beard
Els espanyols d’una certa edat recordaran el general Sabino Fernández Campo com un dels grans protagonistes del 23-F. Possiblement l’emissió, fa uns mesos, d’un telefilm en una cadena de televisió sobre aquest episodi històric hagi fet que els més joves també s’hagin acostat al personatge. Va ser un dels grans protagonistes d’aquell episodi, a parer d’alguns, entre els quals m’hi incloc, dels dos o tres més rellevants, i per això passarà amb lletres d’or als llibres d’història.
A Espanya som molt amics de parlar, i d’escriure, bé dels difunts. Ara ho faré jo, tal com ho he fet des de fa molts anys, ja que confesso sentir per ell una extraordinària admiració. Conèixer-lo i tractar-lo ha estat un dels honors més grans de la meva vida.
Nascut a Oviedo, en una família burgesa, va viure amb incertesa els avatars de l’Espanya convulsa dels anys 30 del segle passat. El va captivar el verb vibrant de José Antonio Primo de Rivera i en la seva joventut va sentir simpaties falangistes. Es va allistar voluntari en el bàndol sublevat, l’anomenat nacional, en els inicis de la guerra civil. Va participar en algunes de les batalles més dures i sagnants d’aquell enfrontament fratricida amb el grau d’alferes. Els que van combatre a les seves ordres no van oblidar mai a qui no va arriscar mai les seves vides, a aquell jove oficial que no presumia de valor ni cometia imprudències, que no recorria a l’alcohol per infondre’ls ànim, i que cuidava amb dedicació la vida de tots els seus subordinats tant com si es tractés de la pròpia.
Un dels records més vívids que tinc de les meves converses amb ell consisteix a sentir-lo explicar l’horror de la guerra, de la matança inútil, dels assassinats en fred, de les morts en combat i fora d’ell. Experiències que el van marcar profundament i que el van portar a oblidar els seus entusiasmes joseantonians, i, al finalitzar la guerra, a no voler fer carrera en la milícia tradicional, on hauria brillat extraordinàriament amb el seu excel·lent full de serveis. Llicenciat en Dret, amb unes qualificacions brillantíssimes, tampoc va voler ingressar al Cos Jurídic, coneixedor de l’escàs rigor i de l’arbitrarietat amb què s’actuava en els consells de guerra. Va escollir servir a l’Exèrcit, però en un dels cossos més tècnics, el d’Intervenció, on va poder exercir la seva passió pel dret i l’economia, unes especialitats de les quals va escriure desenes d’articles al llarg de la seva vida en revistes de tot el món.
Un aspecte de la seva vida molt poc conegut és el de la seva permanència durant 19 anys en la secretaria particular del ministre de l’Exèrcit de Terra, un lloc al qual va arribar per pur atzar, per un error d’un ajudant, i en el qual va durar tant per la seva extraordinària eficàcia. La seva estada durant tots aquells anys seria decisiva per conèixer els que el 1981 eren els principals comandaments militars de tot Espanya, aspecte que li va permetre en les dures 17 hores i mitja que va durar l’intent colpista de Milans del Bosch, Armada i Tejero tractar-los a tots amb confiança, en alguns casos, o amb el reglament per davant. Abans havia ocupat un lloc important a l’Administració de l’Estat, el de subsecretari del Ministeri de Presidència. Després de la mort de Franco, mentre uns altres van preferir esperar, a veure-les venir, ell no va dubtar, com va fer tota la seva vida, a acceptar un lloc de responsabilitat, i més en aquells moments d’incertesa, en el primer Govern de la Monarquia, sota la presidència de Carlos Arias Navarro i amb Alfonso Osorio com a ministre. En aquell lloc va tenir l’honor, així ho va reconèixer sempre, de posar en marxa les primeres indemnitzacions i reconeixements a combatents en la guerra civil en el bàndol governamental, en el republicà. Després del relleu d’Arias per Adolfo Suárez, va ser nomenat subsecretari del Ministeri d’Informació i Turisme, un lloc en el qual viuria una de les dates més transcendents de la naixent transició, el 9 d’abril de 1977, la legalització del Partit Comunista.
A la Casa de sa majestat el Rei hi va passar més de 15 anys, d’ells, gairebé tres com a cap i els anteriors com a secretari general. Seria un intent inútil pretendre resumir en unes línies tot el que es va fer en aquells anys a la Prefectura de l’Estat amb la seva participació, moltes vegades decisiva. L’elaboració de la Constitució, el desenvolupament normatiu d’aquesta, la presència dels Reis en tots els racons del país i en molts altres més enllà de les nostres fronteres, la construcció d’un autèntic aparell administratiu al voltant del rei Joan Carles. Molts anys de confidències, d’assessoraments, de maldecaps, de servei. S’han escrit algunes línies sobre la calma o la tempesta de la seva sortida, malgrat que ell sempre ha posat per davant l’honor d’haver servit durant molts anys en un lloc d’una responsabilitat tan gran.
Va arribar a la democràcia per convicció, després de l’estudi dels règims polítics dels països més desenvolupats del món, i va col·laborar en la mesura de les seves possibilitats a estabilitzar a Espanya un sistema de convivència política allunyat de les turbulències que havia viscut en la joventut. El sentit del deure va ser la seva principal divisa en l’activitat pública al llarg de tota la seva vida.
Notícies relacionades* Delegat del Govern a Aragó.
Autor de Sabino Fernández Campo, un hombre de Estado. Barcelona 2000.
