L'entrevista amb El primer bateria dels Beatles
Pete Best : «Lennon i jo érem els que més lligàvem»
Pete Best. /
–El van fer fora dels Beatles. ¿La culpa la va tenir Paul McCartney?
–Això diuen alguns. Uns altres reparteixen la culpa entre dos i fins i tot entre els tres. Si algun dia Paul, l’únic supervivent de la formació original, es decideix a explicar la veritat, ho sabrem.
–Deu tenir les seves sospites.
–És una zona fosca. Algú va dir que jo era massa popular, que anava a la meva, que no em sotmetia a canvis d’imatge, que va ser per rebutjar Brian Epstein (el mànager). ¡Res d’això té sentit! Estic convençut que John [Lennon] no hi estava d’acord.
–Aquells dies a ell li tocava pair la notícia de la seva paternitat. No estava per gaires embolics.
–Això és veritat. Una de les coses per les quals l’admiro més és que va reconèixer que havia sigut un covard per no haver estat present quan Epstein em va despatxar. De fet, el més dur per a mi va ser veure que cap d’ells va venir a parlar amb mi. Era com si tot estigués decidit per endavant.
–Vostè era el guapo de la banda.
–(Es ruboritza) Diguem-ne que John i jo érem els que més lligàvem.
–Feia ombra als altres dos.
–Jo només sé que les fans acampaven al jardí de casa meva i que, quan tocàvem, a vegades feien seure els altres tres a terra per veure’m tocar la bateria.
–¿Qui era el líder llavors?
–Les decisions es prenien entre tots. Però John era una figura molt potent. Era qui portava tots els debats. John sempre va ser l’essència dels Beatles. Paul és un músic amb molt de talent, amb una gran gamma vocal, però si John no hagués estat assassinat hauria estat interessant veure les carreres de l’un i de l’altre.
–Si tingués McCartney al davant, ¿què li preguntaria?
–«¿Per què has fet unes pel·lícules tan dolentes?»
–¡Vinga, senyor Best!
–El que segur que no li preguntaria és: «¿Per què?» Han passat molts anys i estic content amb la meva vida. ¿Per què obrir una ferida que va trigar cinc anys a cicatritzar?
–¿Per justícia poètica?
–¡Deixi estar! Igualment passaré a la història com l’home que els Beatles van fer fora. Ha, ha.
–Almenys s’ho pren amb humor.
–Llavors em vaig enfonsar. Em va caure com un bomba. Estava acariciant l’èxit i, xaf, ja no formava part dels Beatles. Un malson. Vaig sentir ràbia, i una certa amargor. No ho podia entendre. El meu cap no feia més que donar-hi voltes.
–Va caure en una depressió.
–No exactament. El que de debò va passar és que, tres anys després, vaig intentar suïcidar-me. Tenia dona, un fill, una nova banda...
–¿Aquella temptativa va coincidir amb algun èxit dels Beatles?
–No. Només va ser una idiotesa. La meva mare em va dir que m’havia de refer. Vaig sobreviure, i estic realment content d’haver sobreviscut.
–Fins i tot va cobrar royalties per una desena de temes d’royaltiesAnthology
–Els diners em van anar molt bé, la veritat, però el més important va ser el reconeixement al meu treball.
–¿Amb què es va guanyar la vida després que li clavessin la guitza?
–Durant un any vaig ser forner. Després vaig entrar a treballar en una oficina d’ocupació de Liverpool.
–I en aquella oficina va veure els Beatles fumar la seva fama en sàndal...
–Allò em feia molta gràcia, perquè la meva mare era índia i jo, que havia nascut a Madràs, des de petit havia sentit parlar del karma i tot plegat. A ells els va arribar més tard, doncs bé... Més em va sorprendre veure John, amb Yoko, fent tota aquella comèdia del llit per la pau. Crec que va ser un intent de traçar la seva pròpia identitat.
–El 1988 va tornar a la música. ¿Va recuperar l’autoestima perduda?
–Mai la vaig perdre. Jo no havia planificat tornar a la indústria. Ara tinc una banda, tinc fans i m’han proposat fer una pel·lícula sobre la meva història. No arribar a ser el número u no és la fi del món, cregui’m.
–Una curiositat: ¿per què no va voler tallar-se els cabells com el petit príncep?
–¡Ningú m’ho va demanar! Ningú va dir que aquell tall es convertiria en marca d’estil dels Beatles.
–Els altres tres sí que ho van fer.
–Llavors els Beatles eren rockers, vestien de cuir com Elvis Presley. De fet, quan vam veure el tall mop top de Stu Sutcliffe (el primer baixista dels Beatles, mort el 1962 a conseqüència d’un vessament cerebral), influït per la seva nòvia Astrid, ens vam fer un fart de riure. Uns mesos després se’l va tallar així George (Harrisson) i un any més tard ho van fer John i Paul.
Notícies relacionades–Després Ringo es va avenir a tot. ¿Què els va donar ell que no els donés vostè?
–Jo era molt més potent. El meu so era més fort, amb batalla de ritmes, i no marcant el compàs i prou.
