Josep Maria Caralps: «Arribaran a trasplantar el cervell»

–El cirurgià que trasplanta cors és famós i el que intercanvia fetges no ho és. ¿Per què?

–Jo crec que si el trasplantador de fetges és bo se’l coneix.

–No tant com el de cors.

–Potser, perquè el cor té un halo romàntic i misteriós, que no té el fetge. Però trasplantar un fetge és molt més complex. El cor continua estant mitificat.

–¿Els sentiments sorgeixen del cor o del cervell?

–Tot parteix del cervell. Absolutament tot. El que passa és que quan algú estima o odia agudament, intensament, en un moment determinat nota que el cor li va més de pressa. En canvi, no percep que el seu fetge treballa més i segrega molta bilis o que el ronyó produeix més orina. Tot això també està passant, però només capta que alguna cosa se li mou al pit.

–¿Què va experimentar el primer dia que va sostenir un cor humà?

–Doncs res. ¿Què nota, vostè, quan sosté un bolígraf a les mans? La primera vegada, potser vaig sentir que era una cosa important per a aquell malalt, una cosa que podria obrir les portes a milers de persones més.

–¿El cor és un òrgan imprescindible per a la vida?

–Hi ha molts òrgans imprescindibles per a la vida, però n’hi ha un que regula la vida dels altres, i aquest és el cervell. És el més imprescindible.

–El que no es trasplantarà mai.

–Vés a saber! La paraulamaino es pot dir en ciència i en medicina. ¿Per què no s’ha de poder trasplantar? Els èxits en medicina s’aconsegueixen per la constància i la determinació de l’investigador. Al marge de qualsevol consideració ètica, moral o religiosa, és així.

–Això significaria trasplantar l’essència d’una persona, la personalitat, la manera de ser, la intel·ligència.

–¡I què!

–Seria crear una persona diferent.

–¡I què! ¿I què?

–¿Vostè creu que es farà?

–Crec que si es produeixen unes quantes innovacions importants, que ara ens semblen barreres impossibles de traspassar, arribaran a trasplantar el cervell. El 1851, Byrd Wilkoff, considerat el pare de la cirurgia europea, va dir que el cor no es podria tocar mai, i que el cirurgià que intentés operar un cor seria mal vist per la comunitat científica. I ja ho veu.

–¿Estaria justificat un trasplantament, el de cervell, que canviaria completament l’individu?

–És que no es crearia una altra persona. El que es faria seria donar-li un cos a una altra persona, és a dir, a un cervell. Però no canviaria tant, perquè l’altra ja no hi seria. El receptor s’identificaria amb si mateix, gràcies al seu cervell, i el nou cos seguiria les ordres del vell cervell. Seria semblant a quan canvies de model de telèfon, però no de targeta de memòria. La targeta guarda els teus records, telèfons, imatges... Estem elucubrant una mica, ¿oi?

–¿Per què va deixar de fer trasplantaments de cor?

–Vaig fer l’últim el 1994, quan n’havia fet un centenar. Fins llavors, només es feien trasplantaments de cor a l’Hospital de Sant Pau, de Barcelona. Quan la Generalitat va autoritzar dos programes més de trasplantament cardíac a Bellvitge i el Clínic, jo vaig avisar que ho deixava. Ho vaig fer a manera de crítica per una acció que vaig considerar absurda. Per a la demanda que hi ha a Catalunya, amb un sol hospital que fes trasplantament de cor n’hi hauria de sobres. ¡Però com que som un país ric! També ho vaig deixar perquè el trasplantament és cosa de gent jove, molt jove, que puguin estar desperts tota la nit i continuar treballant l’endemà.

–¿Quants trasplantaments de cor es fan a l’any a Catalunya?

–Entre 40 i 60. Un desastre. Són poquíssims per a tant equip quirúrgic. A la Gran Bretanya, amb 60 milions d’habitants, hi ha set centres que fan aquest trasplantament. A Espanya n’hi ha 19. I hi ha pocs receptors. Els cardiòlegs triguen massa a posar un malalt a la llista d’espera d’un trasplantament, i hi arriba massa malalt. El trasplantament no és una tècnica per a moribunds.

–¿Els cirurgians cardíacs tenen un poder especial?

–¡Noooo! Li asseguro que no. Al contrari, molta gent es pensa que tenim un ego enorme que s’ha de rebaixar. Estan totalment equivocats, com a mínim en el meu cas.

Notícies relacionades

Desolació de la soledat

La UE alça la veu davant Israel

–¿Lamenta haver deixat la sanitat pública?

–En absolut. Era una lluita constant per aconseguir coses que no eren per a mi, sinó per als pacients. Jo vaig deixar l’Hospital de Sant Pau el 2005. Em van demanar que me n’anés. Hi havia persones a cardiologia i a cirurgia cardíaca a qui molestava tenir-hi una persona innovadora, que feia coses que ells desconeixien. La direcció tampoc hi va ajudar. Són com funcionaris.