Kurt Cobain va matar Michael Jackson

El 1991 es va publicarDangerous, el vuitè disc en solitari deMichael Jackson. Va ser enterrat per Nirvana i el seuNevermind.Tocava canviar d’ídols en el mutable món de les explosions pop iJacko,que aleshores tenia 33 anys, ja sonava a galindaina de la temporada anterior.Kurt Cobainva ser benvingut. A més a més, l’horrible portada deDangerousno podia ser cap bon presagi i, efectivament, allà dins hi havia el principi de la fi de la inspiració que li havia fet firmar la seva tripleta cap a la glòria –Off the wall(1979),Thriller(1983) iBad(1988)–, en la qual el productorQuincy Joneshavia tingut un paper més que destacat.

Abans d’aquests tres elapés, niGot to be there(1979) niBen(1972) niMusic & me (1973) niForever, Michael(1975) havien estat la bomba, encara que molt pitjor va ser el que va venir tot seguit deDangerous:despropòsits colossals després d’haver perdut la corona, en lloc d’obres plantejades, almenys, amb voluntat de consolidar un discurs personal rellevant:HIStory: past, present and future, Book I(1995),Blood on the dancefloor: History in the mix(1997),Invincible(2001)... Tant hi feia com els titulés, als 90 els seus discos no van ser ni històrics ni ballables ni invencibles. No parlem ja del segle XXI.

¿Són millors i més decisius, a nivell musical, artístic o sinònims per l’estil, els tres àlbums deMichaelentre el 1979 i el 1988 que els sis que va publicarStevie Wonder entreWhere I’m coming from (1971) iSongs in the key of life (1976)? Doncs no. Aquella mitja dotzena dóna per a dos paquets de tres i cap pesaria menys que la tripleta deJacko.Agafem araPrince,amb qui va rivalitzar als 80. ¿Entre el 1979 i el 1988 el de Minneapolis té tres discos que li aguantin la mirada a les seves grans obres? Doncs sí, i no només els té, sinó que n’hi sobra un. PerquèDirty mind (1980),1999(1983),Purple rain(1984) i Sign o’the times(1987) en sumen quatre. Un exemple més –podríem seguir i seguir– i aquí m’aturo. ¿Els tres discos gravats en estudi perCurtis Mayfield entre el 1970 i el 1972,Curtis, Roots iSuperfly, perden davant el trio daurat deMichael?No. Perquè tant són l’un com l’altre.

Sense l’aclaparadora excentricitat, forçada o voluntària –¿què és pitjor?– que el va acompanyar durant els últims 20 anys, els de la seva davallada professional, i que era tan monstruosa que un no sabia si havia de riure o plorar al contemplar-la, la seva presència s’hauria diluït i la seva ombra s’hauria retallat, com va passar amb tots els aquí citats quan les seves creativitats van flaquejar, per passar –llevat d’algun repunt ocasional– a la segona divisió de l’actualitat. Com sol ser habitual. IJackohauria deixat així la gens menyspreable estela d’haver estat una de les baules interracials punteres –per a ell, els 80– de la cadena negra del pop.

Però ell no volia això. Ell seria sempre una estrella. El preu que en va pagar, la més esperpèntica autodestrucció. I així vam anar veient el seu suïcidi facial, el d’un home negre canviant a dona blanca. Tot eren ja barbaritats per cridar l’atenció, tot rols ridículs i ego sense sentit (com aquell videoclip de l’època deHIStoryen què fa de salvador de la infància com si fosKim Jong-iloVicente Ferrer).

Tot queia ja molt lluny d’aquell nen prodigi que amb la seva veu i els seus balls va encisar mig món al capdavant de The Jackson 5 (entre el 1969 i el 1972 els seus discos van serbocatto di cardinale).

Fill dels Estats Units deRonald Reagan i, per tant, i, com a gran icona musical d’aquell període, més valorat al seu zenit –a diferència d’altres terratrèmols pop anteriors, comElvis Presley,The Beatles i Sex Pistols– pels números que anava generant que per la manera com subvertia valors socials. ¿Subvertir valors?Michaelva passar per sobre d’això amb el Guinness sota un braç i la ideologia de la Casa Blanca del 1984 tatuada a l’altre: segons la qual, si no eres a dalt de tot no eres ningú. Va arribar a dir que l’èxit més gran de la seva carrera era que el llibre Guinness dels rècords certificava queThrillerhavia col·locat més singles al Top 10 (en van ser set) que cap altre àlbum.

El 7 de juliol vam veure les imatges del seu funeral a l’Staples Center de Los Angeles, una cerimònia que exaltava la negritud de l’ídol. ¿Negritud? Tots ho vam veure, igual que el vam sentir queixar-se, cap al 2002, de l’opressió patida pels músics afroamericans per part de Sony. “Vaig superarElvis i The Beatles i un minut després em van començar a dir extravagant, homosexual, abusador de menors. Que si m’havia blanquejat la pell. De tot per posar el públic en contra meu. Va ser una absoluta conspiració. Conec la meva raça. Em miro al mirall i sé que sóc negre”.

HOME, coM A cortina de fum per dissimular la seva caiguda en picat, no estava malament. Puntualitzem: van ser germans de pell, els del segell Motown, els que, capitanejats perBerry Gordy, li van prendre el pèl amb el seu primer contracte. A ell i a la seva família, que van perdre els drets sobre els màsters dels seus discos i l’ús del nom del grup. No sols això, van anar a judici i elsJacksonhi van perdre mig milió de dòlars.Gordytambé era al funeral, és clar.

Notícies relacionades

Un gest imprudent

Quan les dones treuen la millor nota

Llàstima queJacko no digués mai cap paraula a favor deTupac i altres rapers negres quan van ser censurats, detinguts o assassinats. Aquí no va veure conspiracions blanques. I llàstima que tampoc recolzés la majoria afroamericana del seu Gary natal (estat d’Indiana) quan la crisi de l’acer la va devastar econòmicament durant els últims lustres. Aquí no va veure dòlars caient en picat. Pobre.

* Periodista.