Set x set
Flamenc a Barcelona
La veu estripada d'Enrique Morentei la sublim guitarra deTomatitovan omplir dimarts passat elhalldel CCCB en el que era la inauguració del Festival de Flamenc de Ciutat Vella. Entre el públic hi havia de tot: un nombre important d'apassionats per l'artista, algun turista despistat que buscant el folklore preconitzat per les guies s'adormia al cap de cinc minuts de començar lafiesta, una mà d'espectadors selectes d'aquells que no saben si els agrada el flamenc però que feien anar el cap com dient "que en som d'intel.lectuals i oberts de ment estant aquí" i molts altres com jo, poc avesats alcante jondo, que intentàvem vèncer les barreres d'una construcció identitària que ens ha amputat els sentits.
¿Creuen que la música ha d'agradar o no, i punt? Doncs no, les barreres ideològiques i l'estatus que hem donat a un gènere marquen prejudicis que guien els nostres gustos. Les orelles s'obren a allò que ens han ensenyat a considerar superior, propi de societats avançades o modernes, de manera que qualsevol cançó en anglès, per tonta que sigui, gaudeix del benefici del dubte mentre que aquelles músiques que relacionem amb una gent al marge de la nostra societat, que no considerem nostra ni d'algú que estigui per damunt de nosaltres, les descartem d'entrada.
Al Taller de Músics fa 30 anys que miren de tirar per terra aquesta estupidesa perceptiva pròpia d'una construcció identitària miop a través de la formació de músics de tota mena i amb l'organització de festivals com el de Ciutat Vella amb el mèrit afegit de no claudicar mai davant del folklorisme fàcil.
