Manuel Rubio: "En el pols, com en la vida, val més enginy que força"

--Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: li he d'agrair que, al saludar-me, tot just arribar al gimnàs de Montblanc on s'entrena diàriament, hagi estat benèvol amb la meva maneta, perquè suposo que, si ho hagués volgut, me l'hauria pogut convertir en un manyoc d'ossets, ¿oi?

--Ignoro el concepte que vostè té de nosaltres, però ja veig que coincideix amb el de gairebé tothom. No, no: nosaltres no destrossem mans ni fem servir la força per a res que no sigui competir legalment. És clar que al saludar podríem fer més mal que els altres, perquè estem acostumats a agafar fort, fermament, i a estrènyer al màxim la mà del rival, però no per danyar-la, sinó per transmetre més bé la nostra força. És el braç qui guanya o qui perd, no la mà.

--Vostè és campió d'Espanya entre 85 i 90 quilos, i m'explica que guanya gent més forta, més alta, amb braços més llargs, amb mans més grans, amb canells més gruixuts, amb bíceps descomunals.

--La lluita de braços és com la vida mateixa: més val enginy que força. Home, és evident que s'ha de tenir musculatura i força, però també cal ser fort mentalment, ser decidit, millorar la tècnica, conèixer el rival, estudiar-lo, saber com es comporta, si és defensiu o ofensiu, si estira tot just començar, si juga a la contra. L'aparatositat, en això, les hores de gimnàs, els músculs desproporcionats no serveixen de gaire, no sempre triomfen. A les nostres competicions hi han vingut autèntics monstres del culturisme i han fet el ridí- cul. Exboxejadors, llenyataires i, fins i tot, guanyadors de concursos com l'home més fort del món, i han caigut a la primera ronda.

--El seu bíceps és de 44 centímetres de diàmetre. ¿N'hi ha de més grans?

--Molt més, sí, molt més. Miri, continuant amb la meva explicació que no tot és força i sí habilitat, estudi, estratègia, arrencada, el campió del món, el monstre d'això, el Messi, perdó, l'Iniesta, de la lluita de bra- ços, és un nord-americà més o menys com jo. Es diu John Brzenk. Pesa 95 quilos i té el mateix bíceps que jo: 44. En l'últim mundial, el van enfrontar al guanyador del concurs l'home més fort de Rússia, un autèntic armari, un paio que es diu Denis Ciplenkov, que fa dos metres, pesa 140 quilos i té un bíceps de 60. ¡Doncs el rus ni la va olorar! ¡Ni la va olorar! Brzenk el va guanyar en tres bufades. Com ho sent.

--Acaba de guanyar un torneig a Reus i m'han dit que, en el moment en què sent el "ready? Go!

--En això el que compta més és estar bé de coco. Jo guanyo gent més gran i forta que jo perquè mentalment sóc velocíssim, tinc les idees molt clares i sé aplicar la tècnica adequada a cada rival. Els indecisos, que són legió, són preses fàcils per a mi. I no m'estic fent el xulo, simplement ho explico perquè, quan t'agafen la mà, els veus els ulls, et palpen el braç, ja saps com els pots guanyar.

--Expliqui'm aquesta especialitat seva que es diu sortida a la turca

--No té gaire secret. És una sortida explosiva, a l'instant. Passo de 0 a 140 quilos de pressió en menys d'un segon. Jo sóc com el Barça de Guardiola: jugo a l'atac. No m'agrada que els polsos durin una eternitat. ¿Sap per què? Perquè, si permets que els polsos s'allarguin, vas perdent força de cara als següents combats, i els nostres campionats duren només un dia. Així que m'agrada liquidar la baralla aviat. Si puc. I, gràcies al gruix del meu canell, a la meva mà forta i a la meva mentalització, en el moment en què criden ¡gooo! estrenyo de valent. I molt.

--M'han dit que, a vegades, fins i tot ha arribat a lesionar el rival.

--Bé, això ens passa a tots. Però mal, mal de veritat, només recordo un dia, fora de concurs, quan un client de la discoteca Big Ben de Mollerussa, es va posar xulo, molt xulo, i em va reptar per 50.000 pessetes. "Perquè ho sàpigues, et guanyaré". S'havia acabat la competició i jo no volia picar-me, ho veia innecessari. Però es va posar tan xulo, tant, que vaig dir "ja veuràs el que és bo, gallet". Només agafar-li la mà, vaig pensar "bufar i fer ampolles", però, per si de cas, em vaig dir: "¡A sac, Manuel!". I li vaig clavar un viatge de sortida que, al xocar contra la taula, li vaig fer sang als artells de la mà dreta. Vam acabar bastant col.legues, la veritat.

Notícies relacionades

El Jaguar del corruptor

Hi ha solució davant l’ocupació il·legal

--¿Quina és la cosa més bèstia que ha vist en una competició?

--La més bèstia va passar, no fa gaire, en un torneig a Saragossa. Jo havia derrotat el meu adversari i me'n vaig anar a veure competir el rival que em tocava després. Era un rus grandot. Va ser bestial. Jo, que sóc quiromassatgista, vaig haver d'atendre'l perquè, de la força que va fer en el pols, o, més ben dit, de la força mental que va afegir a la seva capacitat muscular ¡es va fracturar l'hú- mer dret! Va ser impressionant. Una fractura neta, en diagonal, gairebé se li veia l'os. Quan el vaig palpar, el noi deia que no li feia mal. ¡Increï- ble! Però, sí, aquestes coses passen. Em vaig quedar sense adversari, però no ho vaig lamentar gaire, no. Era una bèstia, sí.