Oriol Domènech: "Li vaig posar un 38 a la templa per sortir viu de l'Antàrtida"

--La seva vida és de novel.la, doctor.

--A tots ens passen coses.

--Però no tots han viscut a l'Antàrtida i tenen una hisenda a la Patagònia.

--Bé... Jo estava a Buenos Aires el 1952, com a ajudant en una operació, quan em va arribar l'acceptació de la meva sol.licitud per anar a l'Antàrtida. La firmava el ministre de Marina. I me'n vaig anar cap a l'illa de Half Moon.

--¿Per què volia anar a l'Antàrtida?

--Havia tingut problemes a Espanya per catalanista, em van fer un consell de guerra i vaig estar a diverses presons, i m'havia fugat a l'Argentina amb passaport fals. Una vegada allà, vaig preferir anar a un lloc límit.

--¿S'hi va quedar gaire temps?

--Vaig estar nou mesos en aquella petita illa, envoltat d'un mar gelat i amb un comandant que estava boig, com el capità Bligh de Rebel.lió a bord. Si no li poso un 38 a la templa, no hauria tornat mai.

--¿Què va passar?

--El comandant era un dèspota. Una vegada vam haver de caminar 70 quilòmetres pel mar gelat, i com que ell no podia més, ens va ordenar aturar-nos a poca distància de la costa. El gel amenaçava de trencar-se, però es negava a continuar. Al final vaig haver de posar-li un 38 a la templa. Només així va acceptar continuar fins a la costa. Poc després es va trencar la gran massa de gel.

--¿Com era la vida allà?

--El vent i el fred eren terribles; hi havia vents de fins a 220 quilòmetres per hora i temperatures de 35 sota zero, però les aurores australs eren una meravella.

--Tinc entès que va escalar una muntanya.

--El Mount Plymouth. És a l'illa de Greenwich, en territori xilè, i ningú l'havia coronat fins llavors. Vaig deixar una bandera catalana al cim, encara que llavors no se'n va dir res.

--¿Alguna altra gesta?

--Em vaig jugar la vida travessant un mar gelat per anar a amputar-li la cama a un marí xilè de la Base Pratt. La tenia gangrenada i va ser un èxit.

--Ara s'ha posat de moda viatjar a l'Antàrtida.

--Llavors no semblava que interessés a ningú. Vaig estar operant a Ushuaia, que llavors era coneguda com "el cul del món", durant un temps. Després vaig tornar a Alemanya, i des d'allà vaig preparar la fuga de qui seria la meva dona, Mercedes, per Portugal.

--Un altre episodi de novel.la.

--Vam creuar el riu Miño nedant per arribar a Portugal, i el 1956 ens vam casar a Lisboa. Ella tenia llavors 23 anys, i la majoria d'edat no era fins als 25. La van detenir després del casament i la seva família la va tancar en un reformatori. Jo vaig haver d'anar-me'n a l'Argentina, confiant que ella es podria reunir amb mi més endavant, com així va ser.

--¿I va tornar a exercir de metge?

--No em convalidaven el títol, però es van inventar la llei Domènech perquè pogués operar al sud del paral.lel 42. Em vaig establir a la Tierra del Fuego i a Río Gallegos, i de seguida va començar a venir gent perquè l'operés jo mateix. Van arribar a recollir més de 30.000 firmes perquè no me n'anés. Venia gent fins i tot de Santiago, que estava a 3.000 quilòmetres.

--També va estar al Paraguai, ¿no és cert?

--Vaig estar exercint al Matto Grosso. Un dia vaig arribar a un poblat on hi havia un bruixot, amb plomes i tot. Quan se'm va escapar un "¡collons!" a mitja operació, em va dir, sorprès: "¡Vós sou català!". Va resultar que era un estudiant de Medicina de Girona que a l'exili exercia de bruixot.

--¿I quan va comprar la hisenda Canigó?

--Un dia, a Río Gallegos, va venir un espanyol que em va dir que em venia la seva finca. Vam recórrer amb la meva dona i el meu fill molts quilòmetres a cavall i vam arribar a un lloc meravellós, a prop del turó Torre. Vam comprar la hisenda, de 8.500 hectàrees.

--¿I després la va ampliar?

--Més amunt hi havia un camp fiscal, de l'Estat, i el vaig comprar barat, pagant per hectàrea menys del que llavors costava una Coca-cola. Després vaig comprar una altra hisenda, i les tres juntes van formar Canigó. La va batejar la meva dona, perquè deia que les muntanyes allà eren "fresques i regalades".

--¿Hi tenia bestiar?

--Vaques i cavalls. Els vam marcar amb les quatre barres de la bandera catalana... i els d'allà deien que era "una graella".

Notícies relacionades

La ‘pájara’

On pressionar Israel

--¿Quan va tornar a Barcelona?

--Els anys 70. L'Argentina era llavors molt inestable i volia que els meus fills creixessin aquí. Però un dels meus quatre fills, Ivo, segueix allà, a la Patagònia. Va muntar a El Chaltén un bar que es diu La Senyera. Aquella terra és meravellosa.