Carlos Segarra i Los Rebeldes

Estiu del 77, l'estiu de Sam i de l'explosió punk. Al tauler d'anuncis de la botiga Gay & Company del carrer de l'Hospital de Barcelona n'hi ha un que no té desperdici: "Es busquen rockers per muntar banda de rock and roll. Absteniu-vos hippies". Carlos Segarra és l'únic que respon. Fill del barri de Sants, 15 anys, admirador de Litle Richard, Los Salvajes i The Beatles en la seva etapa a Hamburg. En ben poc temps, i gràcies a Kaki, líder intel.lectual dels teddy-boys barcelonins, es dedica a recórrer locals com L'Angelot o Trabanqueta, on canta versions dels clàssics d'ahir i avui. El seu aprenentatge coincideix amb l'ascensió del moviment rocker, que va desplegar a finals dels anys 70 la seva iconografia pels carrers de Barcelona. El 79 funda Los Rebeldes i el 80, juntament amb Moisés Soroya i Aurelio Morata, crea la mítica formació amb què serà conegut a tot el país. Telonegen Los Ramones i Chuck Berry.

La seva aparició al llegendari programa de televisió La edad de Oro trenca els esquemes a més d'un en plena movida madrilenya. Durant els següents 30 anys, Carlos Segarra es converteix en el sant i senya del rockabilly espanyol. La seva influència es deixa sentir en tota la pell de toro, clons de Los Rebeldes apareixen per tot arreu... En dono fe.

Mai va tenir el beneplàcit de la critica saberuda. El llegat tardofranquista d'odi a tot el que feia olor de cultura ianqui ho va impedir. Això i el seu èxit planetari, que va convertir Los Rebeldes en pastura de radiofórmules amb cançons que han passat a la memòria popular com Mediterráneo o Bajo la luz de la luna.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

Va abandonar Catalunya fa anys, com tants altres. Viu davant el seu Mediterrani, en un petit poble alacantí. Després de vendre més d'un milió de còpies i amb 14 discos al mercat, el dia 28 gravarà un directe amb el segell independent barceloní Mitic Records a la sala Luz de Gas, envoltat de tots els fans rockers patris sense subvencions ni suport institucional. És considerat per la comunitat de guitarristes com un mestre: diuen que ningú toca com ell. Llàstima que els programadors del festival de guitarra de Barcelona visquin en la inòpia.

Això és rock and roll.