Article de Mateo Madridejos: 'Israel continua al seu laberint'

Quan dos pobles o comunitats es disputen la mateixa terra amb violència, la sortida més corrent és la partició, tal com va decretar l'ONU l'any 1947 respecte de la Palestina del mandat britànic, el territori entre el Jordà i el Mediterrani. Després de 60 anys de guerres i hostilitat, d'ocupació militar i d'intifades, la coexistència s'ha enverinat, de manera que israelians i palestins cultiven l'odi recíproc, separats per mil muralles físiques i morals, i es combaten amb ferocitat, tot i estar condemnats a viure com a veïns, excepte que hi hagi una catàstrofe inimaginable.

Els palestins estan humiliats i ocupats, dividits entre laics i integristes, i parcialment governats per una organització terrorista (Hamàs) que entre els seus objectius inclou la destrucció d'Israel. La seva situació no s'ha alterat substancialment des del 1967, quan va començar l'ocupació, però l'Israel presumptament invencible xoca amb uns canvis tecnològics, polítics i demogràfics que posen en dubte el seu avantatge estratègic, cosa que explica que l'arrogància militar es combini amb les urgències electorals per impulsar la revisió d'un statu quo considerat insuportable.

ALGUNS israelians clarividents, com l'escriptorAmos Oz,admeten que l'ocupació és un càncer que afecta la moral ciutadana i pertorba les decisions politicomilitars, però ara estan desconcertats per una mudança estratègica que els acosta a la paranoia.Israel se sent amenaçat, titula l'historiadorBenny Morrisun aclaridor article publicat aThe New York Times,en què assegura que molts jueus "estan tenallats pels murs i la història com el juny del 1967". La metàfora resulta sarcàstica si es té en compte que són els palestins els que estan tancats, però els temors justificats i els prejudicis jueus formen part del paisatge i de qualsevol solució.

Els motius perquè proliferin aquests sentiments són molt complexos i nombrosos. Des del 1982, després de la primera guerra del Líban, totes les exhibicions militars d'Israel van acabar amb una retirada, potser perquè no hi havia més territoris a conquistar. La immigració russa dels anys 80 està esgotada i la diàspora no se sent atreta per un territori convuls, així que la bomba demogràfica suscita càlculs apocalíptics. En menys d'un decenni, els palestins d'Israel, Cisjordània i Gaza seran més nombrosos que els jueus. I no hi ha solució militar per a aquest futur.

L'Exèrcit hebreu, que és el més poderós de la regió, ha aniquilat tots els seus oponents àrabs, però troba greus obstacles per combatre una guerrilla al dèdal urbà, que utilitza com a escut la població civil, com va passar en la guerra del Líban contra Hezbol.là (juliol del 2006). A més a més de l'enemiga àrab, l'Iran pretén dotar-se de l'arma nuclear i presta ajuda als fedaïns que llancen coets des de les fronteres contra Israel. I el canvi de cicle polític a Washington, després de molts anys de suport incondicional nord-americà, crea una sospita d'incertesa, fins al punt que l'operació de Gaza sembla també una advertència aBarack Obama,tot i que aquest no s'ha apartat ni un mil.límetre de l'ortodòxia proisraeliana.

Un factor de creixent influència és el terrorisme islàmic. Al Pròxim Orient, els islamistes guanyen les eleccions, estan radicalitzats i en alça, després d'haver fet de l'atemptat suïcida una arma abominable. No obstant això, encara que no falten els defensors acèrrims de les operacions d'Israel, un bastió occidental a la regió, l'actitud dels europeus evoluciona en contra seva. L'any 1948, l'esquerra va recolzar amb entusiasme el naixement de l'Estat d'Israel i el 1967 va donar suport sense fissures a la seva guerra preventiva contra Egipte i els seus aliats, però, en aquests moments, entre brots d'antisemitisme ominós, fustiga la desmesura de les operacions a Gaza i desfila sota pancartes que estableixen un paral.lelisme repugnant amb el Tercer Reich i l'Holocaust, malgrat la novetat que molts àrabs censuren el fanatisme de Hamàs.

A Israel resulta difícil d'acceptar que, atemorida pel terrorisme islàmic, l'Europa on es va produir l'extermini dels jueus, que pateix d'estrabisme moral, estigui més inquieta per les tribulacions de la població ocupada que no pas pels riscos certs i per les funestes perspectives geoestratègiques de l'ocupant. No obstant, el que no poden esquivar els jueus és la seva gran responsabilitat en les ocasions perdudes per arribar a la pau i integrar-se en el medi, que té com a requisit ineludible acabar amb la colonització a la qual s'aferren. Ara, la urgència de l'armistici passa pel final simultani del llançament de coets i del bloqueig.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

DESPRÉS DE l'infern de Gaza, s'ha d'abandonar tota esperança de trobar una solució màgica i no s'ha de confondre una treva amb el final del conflicte, ni la retòrica dels plans de pau, amb la dura realitat. L'Exèrcit hebreu, després de l'amarga lliçó del Líban, va preparar minuciosament l'operació per administrar un ferri càstig a Hamàs i recuperar la seva terrible capacitat de dissuasió, però no pot improvisar els objectius que ha de fixar la classe política, ni ponderar la inquietud popular ni contrarestar els frens derivats del patiment dels civils i la pressió diplomàtica. Des de l'assassinat del generalRabin(1995), cap dirigent israelià ha sabut trobar la sortida del laberint.

*Periodista i historiador