¿Sense pols o sense política?

El 16 d'agost del 1898, poc després del desastre colonial,Francisco Silvela--home intel.ligent i cultivat, advocat amb notable bufet i distingit polític conservador que va arribar a la presidència del Govern-- va publicar al diariEl Tiempo--de Madrid-- un article titulatSense pols, que va causar un impacte profund en l'opinió espanyola. Tant que --cent anys després-- és fàcil trobar-lo a la base documental d'història de qualsevol universitat espanyola.

Silvelacomença amb una cita delSalm IV d'Isaies: "Barons il.lustres, ¿fins quan sereu de cor dur? ¿Per què estimeu la vanitat i aneu darrere la mentida?", i continua d'aquesta manera: "Voldríem sentir aquestes o semblants paraules brotant dels llavis del poble; però no se sent res: no es percep agitació als esperits, ni moviment en la gent. (-) Monàrquics, republicans, conservadors, liberals, tots els que tinguin algun interès que aquest cos nacional visqui, és força s'alarmin i preocupin amb tal succés".

¿ESTEM AVUI un altre cop sense pols, en una situació com la descrita perSilvela? No; en absolut. És veritat que Espanya està immersa en una crisi econòmica gravíssima, diagnosticada deliberadament tard i malament (va començar abans que la crisi financera mundial i per raons específiques: esgotament d'un model de creixement basat en la construcció i el consum intern, i finançat per diners estrangers que ha generat el segon deute exterior, quant a volum, de tots els països), i tractada fins ara amb pegats, eludint les reformes de fons que la situació exigeix i que requeririen el consens --almenys-- dels dos grans partits.

És així mateix cert que és urgent una reforma constitucional --també ajornadasine diepels dos grans partits-- que, al desenvolupar l'Estat autonòmic, doni pas a una estructura federal en què els òrgans de cogovern --essencialment el Senat-- impedeixin la proliferació i consolidació de relacions bilaterals entre l'Administració central i les autonomies, que --més aviat que tard-- acabaran desconjuntant l'Estat, concebut aquest com un sistema jurídic al servei d'un projecte compartit. I és clar com l'aigua que la postergació deliberada --per tots els partits-- d'una reforma política (llei electoral, llei de finançament...) impedeix la regeneració de la política espanyola, en mans d'unes cúpules partidàries professionalitzades --polítics de fulla perenne--, que es renoven per cooptació, que de vegades es reparteixen les esferes de poder, i que en altres adopten l'estratègia del dissentiment, per acorralar el contrari, amb l'objectiu --a curt termini-- d'ocupar o retenir el poder. Però tot plegat no significa que el país estigui sense pols.

AL CONTRARI, la societat espanyola mostra signes clars de vitalitat en tots els àmbits, des de les petites i mitjanes empreses que amb esforç es fan un forat en el mercat global, fins als esportistes, que han assolit cotes que els de la meva quinta no ens hauríem pogut imaginar mai. Del que pateix és d'un dèficit de decisió política a llarg termini i en funció dels interessos generals, que --lentament i des de les altures del Govern-- va infectant totes les instàncies del poder. Si en volen un exemple, pensin en el que està passant aquests dies a les nostres universitats: un reduït grup d'agitadors està impedint el normal funcionament d'aquesta institució, no importa per quines raons ho fan, i es riuen del mort i de qui el vetlla.

¿Qui dubta que les universitats públiques constitueixen una de les poques cartes estratègiques que té la nostra societat per avançar cap a un model social i econòmic més just i eficient? ¿Qui dubta que un governant amb visió de futur ha d'apostar per aquesta carta, superant per fer-ho dinàmiques corporatives --de sectors universitaris i no universitaris-- i procedint sense moratòries a l'adaptació dels plans d'estudi a l'àmbit europeu? ¿Qui dubta que una política universitària de futur no pot deixar-se condicionar pels altercats promoguts per una exigua minoria que no és representativa de la feina diària de milers d'estudiants, professors i investigadors? Però, si tot això és evident, també és clar que els que tenen responsabilitats institucionals a les universitats --en especial, els seus rectors-- han de compaginar el diàleg amb l'exercici de la seva autoritat acadèmica, per garantir el dret d'estudiants i professors a estudiar, impartir la docència i investigar, i protegir-los d'intimidacions i coaccions que s'han d'impedir i --si es produeixen-- sancionar. Amb el benentès que el rector que no exerceix aquesta responsabilitat bàsica que li ha estat conferida, es deslegitima davant d'aquells que el van elegir.

Notícies relacionades

El Jaguar del corruptor

Hi ha solució davant l’ocupació il·legal

ÉS CLAR en aquest i en la majoria dels casos el que s'ha de fer. Llavors ¿per què no es fa? ¿A què és degut aquest dèficit atroç de decisió política? A la incapacitat de veure més enllà de la recerca d'un consens immediat, que garanteixi el manteniment de l'statu quoque es disfruta. Per superar aquest tràngol i fer autèntica polí- tica fa falta visió llarga, coratge i un gran ànim. Per això s'ha de concloure ben alt i ben clar que el país no està sense pols, sinó sense política.

*Notari