Gavines a Madrid

Era la meva primera visita al Cementiri de l'Est de Barcelona, i aquelles gavines van constituir una sorpresa absoluta. El meu propòsit a l'arribar en aquell indret, el 1995, era qualsevol menys l'ornitològic: localitzar i fotografiar la tomba deGalo Dalí Viñas,l'avi paranoic del pintor de Figueres, que es va suïcidar el 1886, als 37 anys, llançant-se del balcó interior de la casa que ocupava amb la família a la rambla de Catalunya. I eren allà, per distreure'm d'una tasca tan urgent, les inesperades gavines. Gavines que niaven entre els pinacles neogòtics d'un grup de panteons situats en un racó apartat del recinte. Gavines agressives (com aHitchcock) que no agraïen en absolut la intrusió d'un estrany en el seu territori, rarament visitat --era fàcil deduir-ho-- pels descendents dels allà inhumats.

MÉS

TARDvaig comprendre que no era del tot estrany que en aquell amagatall hi hagués una colònia d'aquesta avifauna. El Cementiri de l'Est no està lluny de les onades, i en un lloc o altre ha de pondre els ous una gavina. Quan no queda a mà un penya-segat en condicions, o una illa deshabitada, ¿per què no utilitzar un retirat cementiri prop del mar, apartat del brogit de la ciutat i gairebé oblidat, encara que, a diferència del de Seta --immortalitzat perPaul Valéryen el seu famós poema-- o del de Cadaqués (on descansen el pare i la germana deDalí), no ofereixi vistes del Mediterrani?

El que acabo de narrar em va venir al cap un matí, amb la força d'un"retorno de lo vivo lejano"d'Alberti,mentre caminava i mig corria (que ja costa) pel parc del Retiro, al bell mig de Madrid. I és que la capital de l'Estat, ubicada gràcies aFelip IIal mateix centre de la península, a uns 400 quilòmetres del mar, ja alberga una població d'aquestes aus. Així m'ho van recordar durant el meu passeig matutí dos magnífics exemplars deLarus argentatus(gavià argentat), al sobrevolar de cop i volta, amb les veus ronques que les caracteritzen i rumb al gran estany dominat per l'estrafolari monument aAlfons XII,el camí per on voltava un servidor. Per un moment vaig creure de debò, abstret com anava, que em trobava, no a Madrid, sinó a Barcelona, Vigo o Cadis.

¿COM

S'EXPLICAque a criatures acostumades al llarg de mil.lennis a viure a tocar del mar i a nodrir-se d'aliments salats, se'ls hagi ocorregut buscar-se de sobte la vida tan lluny del seu hàbitat natural? ¿Què ha passat perquè actuïn així? I no es tracta d'unes quantes: aquí n'hi ha milers on abans no n'hi havia cap. Tot l'estiu les he vist des de la meva finestra, travessant el cel de l'oest madrileny en bandades nombroses, com si fossin ànecs, sortint al matí i tornant a la nit. ¿A menjar què i on? ¿A dormir en quin lloc o llocs? I la cria d'aquest any, ¿on la portaran a terme? És clar que, amb una mica de tenacitat investigadora, amb una trucada a la Societat Espanyola d'Ornitologia, per exemple, o potser amb una recerca per internet, podria trobar unes respostes o hipòtesis sobre el que em sembla un considerable enigma. Però avui, amb un dia ple i el que tenim a sobre, no he pogut indagar més sobre l'assumpte. En un altre moment serà.

Les gavines, ara me n'adono, han gaudit --i no és sorprenent-- d'un considerable prestigi entre poetes, dramaturgs i fabuladors.Fernán Caballerova publicar una novel.la tituladaLa gaviota,que pels meus pecats no he llegit. Durant una estada a Palma de Mallorca,Rubén Daríoles va contemplar, extasiat, des de la seva terrassa, i els va dedicar un poema intens("Pájaros de las islas..."). El joveAntonio MachadodeSoledades,tan nostàlgic de l'Atlàntic andalús, les va evocar en dos versos memorables:"La gaviota palpita en el aire dormido, y al lento / volar soñoliento, se aleja y se pierde en la bruma del sol" (La mar alegre). En un poema posterior (Parábolas) el pensament del personatge que allà apareix"tiene un vuelo de gaviota / que ha visto un pez de plata en el agua saltar".Es pot aventurar que els dos poetes coneixienLes troianes,d'Eurípides(que vam mencionar aquí fa unes setmanes), on les seves veus acompanyen els plors de les dones. I és gairebé veritat que van llegirLa gavina,deTxé- khov,estrenada l'any 1896, en la qual l'ocell epònim, mort d'un tret, simbolitza la llibertat que voldria per a ell, i que no tindrà la jove que veu truncat cruelment el somni de ser una gran actriu. Aquestes aus donen molt de joc. Ho sabiaCela,que recorda les de Galícia, amb emoció, aLa cruz de San Andrés.

VULL

Notícies relacionades

Apps de cites com a catàleg de menors

Per un debat nuclear seriós

CREUREque les gavines que fa temps que observo a Madrid són portadores d'un simbolisme de nova encunyació probablement aprofitable en aquests temps tan difícils. ¿No representen la possibilitat de canviar vells plantejaments, hàbits, tòpics i esquemes? ¿No ens volen dir (com va ferMarinetti) que toca renovar-se o morir?George Bushi tots els seus coreligionaris ens estan demostrant que fins i tot el dogma més sagrat pot trontollar si és que l'ocasió ho exigeix. L'ésser humà continua dempeus perquè s'ha sabut adaptar a noves circumstàncies. Vejam ara si aquesta vegada també en som capaços.

* Escriptor.