El ressorgiment de l'extrema dreta europea
Revisionisme feixista a Itàlia
El 8 de setembre passat, Itàlia va celebrar el 65è aniversari de l'inici de la resistència a l'ocupació nazi l'any 1943. Durant dos anys, la resistència italiana va lluitar contra les tropes alemanyes i contra els feixistes italians reorganitzats en l'efímera República Social Italiana o República de Saló (1943- 1945) al nord de la península. Va ser una guerra civil despietada en què no es van fer presoners. Va ser una lluita a mort, perquè les concepcions clau del feixisme no poden conviure amb les concepcions clau de la democràcia.
La derrota militar del feixisme clàssic (1919-1945) a mans de les tropes aliades i l'actuació de la resistència als països ocupats van suposar la marginació política de les idees feixistes. Així doncs, les constitucions europees posteriors a aquesta data --com la italiana o l'alemanya-- van ser redactades amb uns criteris radicalment democràtics i, per tant, radicalment antifeixistes. No obstant, ¿què va passar amb les idees feixistes? Van ser demonitzades culturalment i penalitzades jurídicament, sí, però van subsistir al cap dels creients a l'espera de temps millors. Els creients sempre són el grup més fanàtic dins del conglomerat de militants que conviuen en tots els partits polítics que arriben al poder, junt amb els simpatitzants i els oportunistes.
SEMBLA QUE a Itàlia aquests nous temps ja han arribat ambSilvio Berlusconi.Ja en la seva primera etapa al capdavant del Govern italià, a finals dels anys 90,Berlusconiva declarar que tan mort estava el feixisme com l'antifeixisme, que tot això eren etapes del passat i que amb ell s'inaugurava una nova era. En el moment actual, com en els anteriors,Berlusconiestà governant aliat amb una formació neopopulista i xenòfoba, la Lliga Nord (LN) deBossi,i un partit postfeixista (l'antic MSI, format per exmilitants feixistes de Saló), Aliança Nacional (AN), liderat perFini.Recordem aquell refrany tan savi que afirma: "Digue'm amb qui vas i et diré qui ets".
¿Per què el molesta aBerlusconil'antifeixisme? Simplement, perquè és un empresari ultraconservador que està acostumat, en els seus negocis, que la seva voluntat sigui omnímoda i que vol governar Itàlia com si fos una de les seves empreses, sotmetre el poder judicial a la seva voluntat i que la premsa crítica amb els seus actes sigui minoritària. La cultura antifeixista el molesta perquè ell creu, per exemple, que les desigualtats humanes són socialment útils i que els llestos/guapos han de manar, i els tontos/lletjos, obeir.
MENTRESTANT, el seu ministre de Defensa,Ignazio la Russa(AN), durant els actes de celebració del 65è aniversari de la lluita partisana contra els nazis, va afirmar, amb gran consternació del president de la República,Giorgio Napolitano,i de gran part dels assistents, que les milícies feixistes que van lluitar amb la República de Saló contra les tropes aliades i contra els partisans "van pensar que defensaven la seva pàtria, i mereixen, per tant, el nostre respecte". Uns dies abans, el seu company de partit i alcalde de Roma,Alemanno, durant una visita a Israel, va afirmar, provocadorament, que "el feixisme no va ser el mal absolut, perquè s'hi va allistar molta gent de bona fe".
Per la seva banda, els altres socis de Govern, pertanyents a la LN, promouen polítiques de seguretat que passen per criminalitzar jurídicament i policialment les minories ètniques o els grups socials de forma col.lectiva. Determinades idees polítiques condueixen, necessàriament, a determinats comportaments polítics. A Àustria, per exemple, l'augment de la immigració és un dels factors que expliquen l'ascens de la dreta radical austríaca en les recents eleccions.
La necessària resposta a la divulgació d'aquests criteris revisionistes sobre el feixisme s'ha de plantejar en termes d'explicar al conjunt de la societat què va ser/és el feixisme i què va ser/és l'antifeixisme. Aquesta tasca és indispensable per potenciar els valors democràtics. Una societat democràtica no pot subsistir sense demòcrates.
Les idees força feixistes i democràtiques són antitètiques, i les seves visions del món, de l'home i de la naturalesa, oposades. Els demò- crates creuen que tots els homes neixen lliures i iguals, i per aquest motiu opinen que l'única font de legitimitat del poder és el lliure consentiment dels governats, mentre que els feixistes creuen que tots els homes neixen esclaus i només un petit grup d'homes selectes, que ho demostren pels seus actes, arriben a ser lliures i, per això, han de manar, carismàticament, i la resta, obeir.Creure, obeir, combatre: aquest va ser un dels lemes més repetits a la Itàlia deMussolini.Des d'una òptica sociodarwinista, opinaven que la guerra suposava la higiene del món i que el combat demostrava qui tenia raó o no en el tribunal de la Història. La seva concepció de l'home era que els éssers humans masculins, si volien estar en harmonia amb les inexorables lleis de la naturalesa, s'havien de reconèixer ells mateixos com a agressius, desiguals, jerarquitzats i territorialitzats.
TOTES aquestes idees ja sabem a què van conduir: al món en guerra entre 1939 i 1945. Per això és imprescindible que les combatem allà on pervisquin o ressuscitin i que no enterrem l'antifeixisme, com els agradaria a totes les subfamílies de la dreta radical. Senzillament, per allò que afirmavaMartin Luther King:"Molt més que els malvats cridin, em preocupa que la gent bondadosa calli".
*Catedràtic de Ciència Política (UB)
