Un mirall gens deformant

Si ens ho penséssim --després d'atendre a la programació publicitària de les nostres televisions amb més interès del que solem dedicar-hi i sense més esforç que el que se'ns reconeix per a un altre tipus d'assumptes, entre els quals hi ha aquest al qual haurem de referir-nos més endavant i que, efectivament, ho requereix en més i molt concentrada mesura-- podríem deduir que som un país de restrets.

A les pantalles dels nostres televisors, també a les nombroses dels bars i cafeteries, hi solen aparèixer boniques i somrients senyoretes indicant-nos, amb extremada dolçor, que aquest o aquell producte, alimentari o farmacèutic, ens facilitarà el trànsit o ens alleujarà el pes intestinal, sense cap més esforç per la nostra part que l'adquisició prèvia i posterior ingesta del producte. Així de fàcil.

De manera seqüencial i alternativa també hi solen aparèixer altres anuncis no menys curiosos. En aquests se'ns recomana que fem servir no sé quin producte que manté les dentadures postisses adherides a les genives o altres que ajuden a combatre el mal alè que ens brota de la boca, o bé la possible pudor resultant de la desordenada deglució d'aire durant la masticació o conseqüència d'una abusiva ingesta de fècules i hidrats. Devastadors efectes tots dos, causant de distanciades presències aquell i de pletòriques sensacions aquest, que se solen resoldre amb alleujadors que els espots citats a l'inici facilitaran sense cap més estrèpit del que, en canvi, això ho silencien, ho faran aquests.

Seria bo demanar-nos com apareixerem, no davant de nosaltres mateixos, pel que sembla ja immunes a aquesta mena de qüestions, sinó davant la mirada aliena dels que de manera circumstancial ens contemplen en la nostra peculiar idiosincràsia o ens observen a través d'aquest mirall públic que és qualsevol pantalla de televisió.

Vist el que s'ha vist, molt em temo que siguem considerats, gràcies a aquesta pantalla gens deformant, no només com un país de restrets, sinó també de desdentats i, encara pitjor, d'insòlits col.laboradors del bestiar boví que amb tanta eficàcia coopera, de contundent i expeditiva manera, en la destrucció de la capa d'ozó que ens envolta. Això és el que fan els bòvids amb la seva molt assídua i nefasta evacuació de gasos intestinals que amb tanta perfídia i gravetat la malmeten. Si és que responem a la realitat que evidencien aquests anuncis, els espanyols també ho fem. ¡Ah, país, país! Tota la força se'ns en va per on menys ho esperàvem.

NO

OBSTANT,hi ha signes encara més preocupants. Mantinguem-nos atents a la pantalla. Mentre transcorre l'emissió de l'informatiu, de la pel.lícula o, amb tota preferència, del programa del cor que solen intercalar entre la programació publicitària --que és la que realment s'emet, l'única que en realitat se sustenta entre aquests petits espais dedicats als documentals o a altres pèrdues de temps--, mentre tot això transcorre davant la nostra mirada (ja gairebé indiferent) recordem les paraules dites recentment perAlfredo Olivera,el psiquiatre argentí de qui va partir la idea que La Colifata, l'emissora de ràdio posada en mans dels malalts mentals de Buenos Aires, emetés en obert fins a convertir-se en un fenomen mediàtic que, per cert, ara amenaça de sucumbir davant de l'especulació immobiliària. Referint-se a la necessitat que el va moure a la creació de La Colifata (La Boja), va dir: "Volíem que (els bojos) reconstruïssin l'ús del llenguatge, la pèrdua del qual és un dels elements associats a la psicosi".

Ens manteníem atents a la pantalla. Continuem. Hi apareixen ara nous anuncis. A l'anterior, escatològica i una mica gasosa seqüència, la succeeix una altra en què el llenguatge és sistemàticament i recurrentment destruït.Sacatum que tum...comencen avisant-nos en el d'una de les nostres més internacionals firmes conserveres. Després en vénen d'altres d'índole semblant. Per abreujar el tràmit, recordem, tan sols, aquells en què amb anterioritat a l'aparició d'un telè- fon vermell, que a alguns ja ens té fins al capdamunt, un trio de pallassos emet sons guturals, mentre gesticulen i miren de reproduir sorolls identificables amb els produïts per alguns aparells mecànics, siguin automòbils o electrodomèstics, susceptibles de la contractació d'una assegurança. Ni una paraula els emana ja per la boca. Potser tenen gràcia.

EL QUE

NOen té tanta és la proliferació d'anuncis d'aquesta índole. Potser signifiquen la confirmació d'una cosa que ens hauria de preocupar: si és cert que "la pèrdua del llenguatge és un dels elements associats a la psicosi". ¿Comença la nostra societat a presentar símptomes d'alguna cosa? ¿De ser una societat psicòtica?

Notícies relacionades

Reducció o flexibilització

Vivenda com a defensa

No se sap. El que de moment sí que es pot anar constatant és un cert i preocupant restrenyiment col.lectiu, un desdentegament generalitzat, bombardejos poc selectius, causants d'uns molt concrets danys col.laterals, alhora que l'existència d'uns gens innocus alens ciutadans i una certa tendència a la gestualització exagerada. També una incerta i tòxica ingesta de paraules que, no apareixent per la boca, se suposen sumades a l'escatològic i intestinal torrent citat, per incrementar un trànsit que, també ens ho imaginem, no presagia res de bo. En aquestes i no en altres és on som a aquestes altures de l'estiu i aquest i no un altre és el restrenyiment que ens afecta. Res d'estrany que ens passi en el futur ens haurà, doncs, d'estranyar.

* Escriptor.