22 febr 2020

Anar al contingut

Retrat d'una singular organització social de la propietat de la terra

Històries d'una família catalana

JUAN-JOSÉ López Burniol*

Les cases pairals eren institucions que integraven un estatut de l'empresa familiar agrària

S'ha editat un llibre pòstum de Josep-Maria Puig Salellas --Història difícil de quatre dones--, en què, sobre el cane- màs de la vida de quatre dones de la seva estirp, que van viure a l'Empordà i el Gironès al llarg de 600 anys, traça un quadro complet del sistema d'organització de la propietat de la terra anomenat pairal, vigent a Catalunya durant centúries. Efectivament, els Salellas van ser, durant aquest temps, una més de les moltes famílies pairals que han tingut la titularitat dominical dels seus respectius patrimonis agraris, d'una extensió normalment mitjana, transmesos indivisos de generació en generació, per assegurar la subsistència de la casa, entitat a la qual s'atorgava preeminència per sobre dels membres de la família. Puig va extreure aquesta història de "la seva gent" de l'arxiu familiar, compost per documents notarials: capítols matrimonials, testaments, compravendes, inventaris, censos, cartes de pagament de legítima, etcètera. D'aquest fons es desprèn quines van ser les figures jurídiques utilitzades històricament per a la conservació de les cases pairals o principals. Aquestes institucions integraven un autèntic estatut de l'empresa familiar agrària, concebut per evitar el fraccionament del patrimoni familiar, impedir que aquest sortís del tronc de la família i assegurar la unitat de direcció de la hisenda. Són substancialment aquestes:

1. Règim economicomatrimonial de separació de béns. La separació de béns tenia per objecte impedir que una part dels rendiments del patrimoni familiar passessin a l'altre cònjuge, estrany a la família, a diferència de com passa en els règims de comunitat. El seu origen es troba a la Roma republicana, que era una oligarquia agrària articulada sobre les cases patrícies. Es pot sostenir que, des d'aleshores, el règim de separació de béns ha estat sempre el dels rics i el de comunitat, el dels pobres.

2. Hereu únic instituït en capítols. La institució d'un hereu assegurava la indivisió del patrimoni, així com la unitat de direcció d'aquest. I s'atorgava en capítols --contractes successoris-- per evitar la seva revocació unilateral posterior, possible en els testaments.

3. Legítima curta pagadora en diners. Perquè l'eficàcia de la institució d'hereu únic fos plena, era necessari que la legítima --aquella part de l'herència que ha de passar necessàriament a tots els fills de la mateixa manera-- fos petita i que, a més, es pogués pagar en diners i no en béns de l'herència. Així es va establir a les Corts de Montsó de l'any 1585, mentre regnava Felip II, en virtut d'una Constitució que comença amb aquestes significatives paraules: "Zelant per la conservació de les cases principals".

4. Substitució fideïcomissària amb els fills posats en condició. La idea que subjau sota aquest galimaties és simple: l'hereu instituït en capítols només podia disposar dels béns heretats si tenia descendència, ja que, en defecte d'aquesta, el patrimoni familiar passava a un altre germà d'acord amb els principis de primogenitura i masculinitat. Així s'impedia que els béns sortissin de la família.

EL

DOCUMENTque articulava tot aquest dispositiu eren els capítols matrimonials, que si fa no fa eren --amb molta més eficàcia-- el que ara pretenen aconseguir, sense ser-ho del tot, els anomenats protocols familiars que exhibeixen amb més o menys convenciment bona part de les actuals dinasties industrials. Ara bé, "¿Qui feia capí- tols?", li van preguntar ja fa anys a una velleta que vivia a la Sagarra; "tots els que tenien força", va respondre. És a dir, tots els que tenien alguna cosa a conservar. Per altra banda, la força del costum va fer que aquest sistema de vinculació de la propietat a una família no fos afectat per la legislació desvinculadora liberal. Així mateix, el seu arrelament social va impulsar la defensa del Dret català davant del Codi Civil únic, que imposava una legítima llarga i pagadora en béns de l'herència. Per això el Dret Civil català ha estat una de les arrels profundes de la identitat catalana.

Pel que fa a la seva valoració, Jaume Vicens Vives va escriure que aquesta organització social específica --el pairalisme-- va ser "la base d'una classe mitjana camperola que havia de proveir Catalunya d'una legió d'elements actius al camp i la ciutat. Les cases pairals o principals, vinculades a una fa- mília per la llei de l'herència, van constituir els punts de referència d'una xarxa d'interessos socials que va sostenir Catalunya en moments d'adversitat i de crisi". En canvi, segons Valentí Almirall,

"aquests caps de família que a l'alta Catalunya viuen com vivien els seus avis, ... que no han tingut necessitat de separar-se de la casa ni deu llegües, que pel mateix no han vist res i que no respecten més autoritat que la d'una religió que practiquen automàticament

aquests són la principal força del carlisme".

EN

AQUESTmarc van des- envolupar la seva vida la pubilla Joana Ribot, que, com que no va tenir fills va veure com el seu patrimoni passaria a una altra família; Gueraua Salellas, que va veure vendre en subhasta ("als encants") el Mas Salellas, pels deutes contrets pel seu pare Magí; Maria Vilar, que va dedicar la seva vida a salvar un patrimoni posat abans en perill per la gestió del seu marit, un "carallot", segons l'autor del llibre; i Concepció Boada, que va litigar durant un quart de segle contra el germà capellà del seu difunt marit, que li va fer la vida impossible. A l'escriure amb rigor i sensibilitat sobre aquestes vides anònimes, Josep-Maria Puig Salellas ha deixat un testimoni lúcid d'un temps i d'un país.

* Notari.