Els desitjos, la realitat i les obligacions de l'Estat
L'embolic gros i l'embolica grossa
El que més ha commogut els plumífers com jo ha estat l'intent d'imposar el terme 'miembra'
Entre les moltes expressions que es perden cada dia, una de ja gairebé des- apareguda és aquella tan bonica de: "Eres un tonto de remate". S'ha esfumat perquè ja ningú és tonto (només té un talentredimensionat) i perquè ningú sap el que és unrematefora del terreny de joc. Unrematepot ser moltes coses, però en el cas que ens ocupa és el guarniment final d'una obra ("un penell remata la casa") o bé el preu final d'una subhasta ("es va rematar en 10 euros"), de manera que eltonto de remateés la cúspide de tots els tontos o el que aconsegueix un preu més alt en una licitació.
Es van perdent expressions, la llengua canvia, surem en un veloç riu de paraules perquè les llengües no les parla el territori, sinó les persones, i aquestes són mortals. Aquest mes de juny han tingut lloc alguns assumptes d'interès, però el que més ha commogut els plumífers com jo ha estat l'intent de la ministraBibiana Aídod'imposar el termemiembra. El seu departament treballa amb una matèria tan explosiva, la igualtat, que sembla condemnada a no influir més que en els encreuats. Les reaccions han estat interessants. Una majoria ha dit que lamiembraés unatonta de remate, però l'han defensat certes feministes que exigeixen el seu dret a imposar un llenguatge sexualitzat, en substitució del sexualitzat pels homes. L'argument de fons, no obstant, és molt instructiu sobre la ideologia neoburgesa, és a dir, que la política ha de realitzar desitjos.
SENT
AIXÍque els desitjos són un assumpte íntim, per imposar-los políticament és necessari convertir- los en una exigència jurídica universal. Un pot desitjar canviar de sexe (físicament o en paraules), però l'acció pròpiament política consistirà a exigir que sigui l'Estat qui patrocini el canvi de sexe, de manera que tots els ciutadans paguin la realització del desig. Només així els desitjos es converteixen en una realitat: tots necessitem transsexuals imiembrasdes del moment que els financem.
L'escriptorMichael Greenbergexplicava que un cert dia la seva dona va convidar a dinar una amiga de la feina que es deiaGeorgina.No havia complert els 30, era pèl-roja, desperta i militant, però malgrat múltiples operacions quirúrgiques i químiques no havia pogut suprimir del tot les seves evidents formes masculines.Greenberg,intrigat, es va llançar a interrogar-la amb gran disgust per part de la dona. No obstant, el sentit rigorós de la transformació ("destruir una de les lleis més implacables de la naturalesa", deiaGreenberg) únicament apareixia entre les exigències deGeorginaen la seva forma lingüística: "Es tracta", va dir, "de suprimir els pronoms" ja que la diferència masculí/femení és només un fantasma imposat socialment i econòmicament. "Aquesta és la verdadera llibertat", va afegir, "jo sóc el que dic que sóc, i no el que era al néixer".
Aquesta ideologia de l'omnipotència del desig condueix a paradoxes notables. La vella definició de català que proposava el presidentJordi Pujolen èpoques realistes era aquella de: "És català tothom que viu i treballa a Catalunya". La nova burgesia ara ha imposat una altra definició més apropiada al desig: "És català qui vol ser català". Igual queGeorgina,només cal desitjar una cosa perquè l'Estat l'hagi de subvencionar.
Quan el desig suplanta la necessitat, la ideologia es converteix en un búnquer psicòtic: els meus desitjos han de ser reconeguts universalment com a drets i per tant jo he de ser subvencionat. No hi ha un altre relat. En fi, n'hi ha un altre, però és massa realista per a la nova burgesia: la fal.lera per realitzar somnis (privats) anul.la la lluita verdadera, que només pot buscar la satisfacció de necessitats (socials). En el model conservador, els somnis estan per damunt de les necessitats. Així, per exemple, s'afirma que el català "és la llengua natural de Catalunya", com si la naturalitat (aquest somni) fos una virtut, davant del més realista "el català és allò que parlen els catalans", una definició que donaria lloc a un embolic gros (i grossa) entre els desitjadors, perquè els catalans volen parlar i de fet parlen una notable varietat de llengües. Massa realisme. Somiar en un poble monolític evita l'esforç de resoldre les necessitats d'una població diversa.
L'ECONOMIAdel desig proposa un recargolat argument polític: com que no podem imposar el canvi de sexe, finançarem els (escassos) canvis de sexe i canviarem el sexe de (totes) les paraules, i per a això primer s'hauran de sexualitzar. Qui s'oposi al canvi de sexe (físic o lèxic) va en contra dels meus desitjos, de manera que és un enemic de l'Estat, el qual em subvenciona. La realitat, les necessitats dels ciutadans, des- apareixen de la política substituïdes pels desitjos de l'elit administrativa.
El que desgraciadament amaga el joc d'imposar el vocablemiembrasés la inoperància d'una lluita per la igualtat concebuda des del desig i no des de la realitat i la necessitat. Posa de manifest la nul.la voluntat d'enfrontar-se amb les causes reals de la desigualtat. És l'actitud conservadora de tota la vida que s'agenolla davant del poder real, però que ven publicitat onírica contra el poder. Els que s'enriqueixen gràcies a la des- igualtat deuen estar feliços amb la sevamiembra.
* Escriptor.
