Set x set // PAU ARENÓS
Botes d'aigua
Amb una mica de sort, avui potser no plou.
El llim comença a penjar dels braços. La molsa verdeja a les cuixes. El florit avança pels turmells. Les sangoneres i els capgrossos es reprodueixen a les aigües estancades. El mosquit tigre aplaudeix amb les ales transparents donant gràcies per la multiplicació de l'hàbitat humit.
Alguns ciutadans han notat la sobtada aparició de les brànquies i a urgències hi ha un gran nombre de malalts amb escames. Proliferen els palmí- pedes a Catalunya, alguns amb escopeta. ¡Volíem pluja i ens han enviat el diluvi universal! Croac, croac. Que els devots, amb el conseller al capdavant, deixin de resar a la Moreneta.
Abans, la pluja creava rituals. Especialment el de les botes. Els col.legis s'omplien de nens calçats amb severs cautxús. Semblàvem pouaires. Al treure els peus d'aquells sarcòfags feien una pudor com si s'haguessin podrit. La goma rígida deixava pelades als talons, l'equivalent violaci a aquelles ratlles que deien: "Fins aquí va arribar la riuada". Un viver de fongs. Botes negres per als nois. Botes grogues per a les noies. I impermeables.
Els nens no usàvem paraigua. Els dels adults eren foscos com una ala de corb. Els carrers s'omplien de sinistres aletejos en vol baix. Va haver d'arribar la democràcia perquè les places s'obrissin als paraigües de colors, sense ideologia ni tristesa.
Els escolars ja no fan servir les botes d'hule. Els pares no deixem que els fills xipollegin als bassals, empenyent les onades d'aigua enfangada amb el peu. Potser per la nostra extrema correcció s'estan perdent alguna cosa.
