L'entrevista amb Josep Vives, President executiu del Ricoh Manresa
Josep Vives: "El president del Barça hauria de ser professional"
Josep Vives.
--Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: periodista, líder de l'oposició a l'Ajuntament de Manresa i president executiu del Ricoh Manresa. O els seus dies tenen 36 hores o no fa bé alguna cosa.
--No faig tot això ni de broma. Vaig deixar de treballar de periodista l'estiu del 2002, quan el club de tota la meva vida em va demanar que l'aju- dés. I dic que vaig deixar de treballar perquè, de periodista, se n'exerceix tota la vida, no deixes mai de ser-ho.
--O sigui, radiava partits del Manresa sent el primer seguidor del club. Molt maco, ¿no?
--Quan vaig tenir l'honor d'incorporar-me a l'equip del Puyal, amb el Bassas, un altre mestre, recordo que el meu baptisme professional va ser en un dinar a l'Hotel Calderón. El Puyal em va dir: "Hem de fer una transmissió que sigui totalment parcial i absolutament objectiva". Parcial, va explicar, perquè estem fent una transmissió per a lagent del Barça, som del Barça. I objectiva perquè hem de transmetre el que sentim i, si el Barça juga malament, ho hem de dir, igual que si juga bé.
--Resolt el punt periodístic, ¿com exerceix de polític, de líder de CiU, d'aspirant a alcalde?
--Compleixo escrupolosament el meu paper, hi dedico totes les hores que són necessàries i més (especialment al migdia i a la nit) i, tot i guanyar les eleccions, el tripartit em va enviar a l'oposició. No em queixo, però no negaré que m'encantaria ser alcalde de Manresa. Em temo que un dia d'aquests hauré d'escollir, i aquest moment serà molt dur.
--Em temo que escollirà ser alcalde o intentar-ho després de reforçar el paper del Ricoh Manresa, un club que amb només 3,5 milions de pressupost es fa amb els millors.
--Prefereixo no parlar-ne, però sí, em faria molta il.lusió intentar ser alcalde. Respecte a la feina al club li diré que l'èxit és fruit de l'equip, de les persones, de l'extraordinari esforç de tots i, sobretot, del bon rotllo que hi ha entre gestors, tècnics, jugadors i afició. És la qualitat de les persones la que ens dóna aquest plus de supervivència. Som els més petits de tots, pertanyem a una ciutat de 76.000 habitants i lluitem amb imperis com Barcelona, Madrid, Sevilla, Saragossa, Bilbao, Vitòria, capitals de província, d'autonomia. Som els irreductibles gals d'Astèrix i Obèlix, que resistim, desgraciadament, sense poció màgica.
--Però, a veure, ¿de què viu?
--Del meu sou de president executiu del Ricoh Manresa, és clar.
--Però, en el més pur estil Laporta, el seu despatx d'advocats es deu haver aprofitat de la seva popularitat i contactes gràcies al bàsquet.
--Doncs no, la veritat, perquè li dedico molt poques hores i he decidit separar, del tot, les dues coses.
--Vaja, tot un exemple, ¿no?
--Així que es va convertir en president del Barça, Laporta va invitar diversos presidents d'equips de l'ACB a la llotja en un Barça-Espanyol apassionant i, en aquella conversa, li vaig dir que el president del Barça hauria de ser professional.
--¿I quina cara va fer?
--Es va sorprendre i, malgrat escoltar atentament la meva reflexió, em va dir que això era impossible perquè ho impedeix la mateixa idiosincràsia del club.
--¿Sobre quins arguments se sustenta la seva proposta?
--Quan ets president del Barça has de dedicar-li tot el dia al club. Només la feina de representació, t'ompliria l'agenda dels 365 dies de l'any. La teva vida privada se'n va en orris i la professional, també. És impossible atendre les dues facetes bé, i no pots fallar.
--Més raons.
--Tot seria molt més transparent. Cap soci podria sospitar que et beneficies en un sentit o un altre de la presidència del Barça, ningú. ¿Per què? "Perquè el meu benefici és el salari que em paguen per fer la feina", els podria explicar el president als socis.
--Però no el va convèncer.
--És una llàstima, perquè crec que professionalitzant la presidència del Barça estaríem universalitzant el dret de qualsevol soci blaugrana a ser, algun dia, president, ja que els socis saben que per dedicar-li el temps necessari al club haurien de deixar la feina, no cobrar, i això està a l'abast de molt pocs.
Notícies relacionades--Sé que necessitaria una altra contraportada per explicar-m'ho, però ¿com li surten els números?
--Això comença a fer-me por, la veritat. Hem de créixer, hem d'ampliar aquest pavelló, buscar més patrocinadors, reduir despeses... No sé, hi hem de fer alguna cosa. Miri, el sector de l'esport professional és l'únic sector de l'economia productiva --al cap i a la fi, nosaltres fabriquem un espectacle, un producte que genera passions-- en què els treballadors guanyen cada dia més diners i les empreses estan cada dia més endeutades, arruïnades. Aquest és un sector que va cap a la bancarrota. Algú ho hauria d'aturar.
