Una radiografia de l'Espanya plural
Multilingüisme i primera llengua
La facultat humana del llenguatge es concreta en una diversitat de parles que ens uneix perquè ens enriqueix
El 15 de maig es va presentar a Barcelona el llibre, El plurilingüismo en España, obra col.lectiva que ha suposat l'estudi en profunditat dels aspectes sociolingüístics i psicolingüístics de 18 comunitats espanyoles (històriques i de nova migració) i la participació de 22 estudiosos de diverses latituds de l'Estat. Aquesta obra descriu, per tant, una realitat plurilingüe: l'Espanya plurilingüe.
El lector es preguntarà per què el llibre parla en el títol de plurilingüisme i no de multilingüisme. La diferència no és banal, tal com ens indiquen les corresponents entrades en els diccionaris. El prefix pluri denota pluralitat, es refereix al conjunt d'una realitat que és plural. Multi significa una cosa que està composta o té moltes parts i posa en relleu cada una de les parts que sumen. Per això hem preferit reservar la paraula multilingüisme per a la capacitat d'un individu de dominar dues, tres o més llengües.
Per aconseguir aquest repte, és a dir, educar els nostres nens perquè puguin ser multilingües, s'ha de complir una condició sine qua non: que aquests nens dominin la seva primera llengua (L1), perquè no serveix de res comptar amb individus multilingües si ho són amb greus deficiències de recepció i producció lingüística en la seva L1 i en les llengües que han après després.
EL LLENGUATGE és una capacitat que ens fa humans i ens distingeix d'altres espècies, i el domini de la nostra primera llengua és un dret humà. Ho és per la seva pròpia naturalesa: perquè és una capacitat innata; perquè és l'únic sistema de comunicació que és articulat i que està associat al pensament humà, i perquè s'aprèn. Aquest llenguatge humà, que ens uneix a tots, es concreta en diferents llengües, i el respecte a aquestes diferències lingüístiques també ens hauria d'unir, perquè ens enriqueix com a éssers humans i constitueix un exemple d'un dret a la diferència que no discrimina l'altre.
En aquest sentit, un Estat que es preï de ser-ho i tingui voluntat de ser-ho, en un territori amb una realitat plurinacional, plurilingüística i multicultural com és Espanya, hauria de protegir els drets lingüístics dels seus ciutadans en la seva primera llengua (català, espanyol, gallec i basc) i hauria d'assegurar que els nens de fins a 5-6 anys puguin desenvolupar les seves capacitats cognitives i de socialització, al mateix temps que aprenen a llegir i escriure en la seva primera llengua, perquè aquestes habilitats, una vegada adquirides i reforçades en una llengua, serveixen per adquirir-les i aprendre-les en una altra o altres llengües.
Això hauria de ser així també per als nens d'altres comunitats parlants d'altres llengües d'Espanya (asturià, aranès, aragonès, llengua/ llengües de signes) i, per descomptat, també per a aquells nens de les comunitats de recent, i no tan recent, migració; escolars tots ells que haurien de poder iniciar el seu camí acadèmic en la seva primera llengua (L1) o almenys rebre una instrucció en aquesta llengua amb classes de reforç, sobretot a les edats de ple des- envolupament cognitiu i de socialització.
PER TANT, la primera missió d'un Estat en matèria de llengua és assegurar que tots els seus ciutadans dominin aquesta primera llengua, i en aquest moment això vol dir reforçar les habilitats lingüístiques orals i escrites, amb cursos d'expressió oral i escriptura creativa, integrats en allò que es coneix com a ensenyament per continguts (content-based teaching), perquè aquest domini de la seva L1 serà l'element que facilitarà el futur bilingüisme i multilingüisme.
Però hi ha altres mecanismes facilitadors. L'Estat --en el cas que ens ocupa, l'espanyol-- també hauria de propiciar i planificar l'ensenyament i l'aprenentatge de totes les llengües d'Espanya en tots els territoris: a) a les zones bilingües, planificant i implementant els objectius de domini de dues llengües al final d'una etapa d'escolarització, amb fórmules d'immersió lingüística, alternant l'ensenyament dels continguts uns cursos acadèmics en una llengua, i altres, en una altra; i b) a les zones monolingües, aprofitant la riquesa lingüística d'Espanya perquè els seus ciutadans, a més a més de l'espanyol, tinguin també a la seva disposició els mitjans i els recursos tant humans com científics necessaris per aprendre les llengües de l'entorn geogràfic més pròxim. I, per descomptat, també introduint una llengua estrangera a l'edat que els experts ja saben que és la idònia per fer-ho. Ja fa uns quants anys que van quedar demostrades científicament les bondats del bilingüisme i del multilingüisme.
AIXÍ DONCS, seria desitjable, també en matèria de llengua, que els nostres polítics es deixessin assessorar pels especialistes en la matèria (és a dir, lingüistes i educadors), que n'hi ha molts i molt preparats. Això és el que passa, per cert, en altres països de base plurinacional, plurilingüística i multicultural, en què, aplicant el sentit comú i les últimes troballes científiques en matèria de llengua, s'ha arribat a fórmules que permeten protegir i potenciar els drets lingüístics individuals i territorials, i, per descomptat, potenciar el plurilingüisme d'un país i el multilingüisme dels seus ciutadans.
*Catedràtica de Lingüística Anglesa de la Universitat Pompeu Fabra i editora del llibre El plurilingüismo en España.
