Les turbulències internacionals al segle XXI // MATEO Madridejos
Estats fallits i desordre mundial
La inseguretat prové cada vegada més de la desintegració o la manipulació de les estructures estatals
Quan està novament en el precipici de la guerra civil, on s'acosta periòdicament des del 1975, els últims esdeveniments al Líban, en què el Govern prooccidental deFuad Sinioras'ha enfrontat amb l'oposició dirigida per Hezbol.là, el moviment politicomilitar que rep el suport de Síria i l'Iran, confirmen que la que va ser en un altre temps la Suïssa del Pròxim Orient, un admirable mosaic polític i religiós, plaça financera del món àrab, s'encamina vertiginosament cap a l'Estat fallit, segons la terminologia anglosaxona.
En altres països, la desintegració de l'Estat va paral.lela a la neutralització i la ineficàcia de l'Exèrcit i, conseqüentment, a la pèrdua del monopoli en l'ús legítim de la violència i l'aparició simultània de senyors de la guerra, milícies al servei d'opcions polítiques o de comunitats ètniques o tribals, però també religioses, i fins i tot d'organitzacions terroristes que desborden les fronteres internacionals. L'Estat capitula, com acaba de fer el libanès davant Hezbol.là, i no garanteix la seguretat ni el benestar. La pobresa i la fam creixen incontroladament.
A L'ÀFRICA, l'Estat precari sorgit de la tumultuosa descolonització dels anys 60 falla i es volatilitza, perd la seva raó de ser sense necessitat d'una oposició armada que en desafiï l'autoritat. L'Estat esdevé ineficaç, i en el buit que genera la seva caòtica actuació proliferen el crim organitzat, la violència endè- mica, la corrupció política i la divisió de la societat en grups culturals o comunitaris que es regeixen per les seves pròpies normes, abolintde factoles lleis estatals en benefici de normes particulars o simplement suplantant-les per l'arbitrarietat més completa.
Des del 2005, la Fundació per a la Pau, nord-americana, i la revistaForeign Policy publiquen una llista anual dels estats fallits, segons uns indicadors de vulnerabilitat que mesuren des de les pressions demogràfiques i l'endarreriment econò- mic fins al funcionament dels aparells de seguretat, la presència d'exèrcits privats o la violació massiva dels drets humans. La classificació fatídica només concerneix els estats membres de l'ONU, de manera que n'estan exclosos alguns territoris conflictius (Taiwan, Palestina, el Sàhara Occidental, el nord de Xipre i Kosovo), que són un exemple permanent de la crisi de l'ordre internacional.
A l'última llista, 32 estats hi apareixen en la categoria d'"alerta", i 20 es poden reputar fallits. Set són asi- àtics (l'Iraq, l'Afganistan, Bangla Desh, el Pakistan, Birmània, Corea del Nord i Timor-Est); un, americà (Haití), i els altres 12, africans, amb especial incidència en la Banya d'Àfrica i en el vast triangle que s'estén des del Sudan fins al Congo, Sierra Leone i Nigèria. Les plagues que pateixen aquests països són molt variades: violència ètnica o religiosa; tràfic de drogues, d'armes, de diamants i fins i tot d'éssers humans; delinqüència transnacional i pirateria; terrorisme, pandèmies diverses, refugiats, senyors de la guerra, degradació ambiental.
La inseguretat al segle XXI no prové tant de l'enfrontament entre estats poderosos, que és el que va passar el segle passat, com de la desintegració de les estructures estatals o de la seva utilització despòtica i sense escrúpols per part de dictadures de signe divers que no amaguen el seu designi de subvertir l'ordre internacional. L'estratègia nacional dels Estats Units, codificada l'any 2002, va establir que "la seguretat està amenaçada més aviat pels estats fallits que pels expansionistes", i en un sentit similar es va expressar l'aleshores secretari general de l'ONU,Kofi Annan.
Els estats fallits o en procés de ser-ho han protagonitzat un atzarós periple des de la perifèria de l'ordre internacional, sotmesos a la dinàmica dels dos blocs antagònics de la guerra freda, tant a l'Àsia com a l'Àfrica, fins al centre neuràlgic de la geopolítica. Els activistes de l'ajuda incondicional, la intervenció humanitària o de la justícia universal en mitiguen les filípiques, confessen el fracàs o arriben a la conclusió, com ha fet el ministre francès d'Exteriors,Bernard Kouchner,que la ingerència enfront del principi de la sobirania nacional és problemàtica, propicia el doble tracte i gairebé sempre resulta decebedora.
¿Quina ha de ser la resposta davant el desafiament a escala planetària d'aquests nous actors del desordre internacional? Els estats fallits sorgeixen per tot arreu, exporten terrorisme i drogues, alimenten el tràfic d'armes i mantenen abjectes dictadures sobre poblacions encadenades per la misè- ria. Els realistes, seguint l'estela deHenry Kissinger,advoquen per una estratègia de mans fora, excepte que hi hagi una col.lisió amb interessos crucials, per no distreure l'atenció dels problemes de l'equilibri geopolític. Altres pensen que la solució requereix una nova forma d'imperialisme amb rostre humà.
DIVERSOS factors aconsellen una ràpida reflexió i concertació per tal d'evitar que el desordre mundial es propagui. Més enllà de l'ONU ineficaç. Les guerres regionals s'eternitzen, es disparen tots els tràfics il.legals i les pressions demogràfiques comencen a ser insuportables, encareixen els recursos i alimenten migracions caòtiques. L'estrès demogràfic es concentra en l'arc que va des del Pakistan i l'Afganistan fins al Iemen, Palestina i el nord d'Àfrica, societats islàmiques on s'incuba l'extremisme antioccidental.
*Periodista i historiador
