La roda // FÉLIX De Azúa
Just, equitatiu i saludable
Però, ¿de debò que algú creu que el remei a l'hecatombe de la justícia espanyola està a esbrinar si hi ha més jutges rojos que blaus o més verds que daurats? ¿O si al Tribunal Constitucional hi ha uns gallecs i hem de compensar-ho amb més mallorquins? ¿O que el Suprem no creu en el sagrament del baptisme perquè hi ha majoria de xiïtes? ¿De veritat algú aliè a aquesta baralla tavernària s'ho creu?
Que la justícia a Espanya sigui una opressió intolerable (o només tolerada per una població avesada a l'arrogància del senyoret, a l'ultratge del latifundista, la prepotència del nou-ric, la vesània dels sicaris) no resulta del repartiment de poltrones ben pagades.
Per a qualsevol ciutadà raonable, la reforma de la justícia no hauria de consistir en una nova partició de les engrunes, sinó en la voluntat de ressuscitar un sistema judicial extint.
Els jutges espanyols són tan bons i tan dolents com els dentistes o els taxistes, per si de cas hi ha taxistes dolents, cosa que dubto. Però treballen en condicions que estarien perseguides per la llei en una empresa privada. Mentre no s'injectin milions d'euros per informatitzar el sistema, mentre no es creïn mil noves places de jutge, mentre se'ls pagui una misèria, no hi haurà justícia a Espanya.
¿Per què, doncs, tant escàndol sobre qui ocupa el tron i qui el tamboret? Doncs perquè no hi ha voluntat real en cap partit polític (i aquest és un dels pitjors cinismes de l'esquerra) que hi hagi justícia a Espanya. És lògic: els rics no passen pels jutjats. O només uns quants i per poc temps. O per ser absolts. Només els miserables omplen els passadissos amuntegats com ovelles: els que no poden pagar advocats rufianescos, els que només han robat mil euros i no mil milions, els que no tenen papers però tampoc comptes a Liechtenstein.
¿Demagògic? Preguntin-ho als jutges que cada dia han de viure amb la vergonya de la seva inoperància. No parlin amb els seus representants, són artefactes de partit. Parlin amb els jutges, ells ens jutgen. I n'estan tan farts com nosaltres.
