La conversió de Blair

Blair ha abraçat públicament el catolicisme. Aquest verb --abraçar-- es fa servir metafòricament per alleujar la pressió que cau sobre els conversos. Abraçar una fe és una manera de dir que es repudia la fe anterior. Ja se sap que hi ha més alegria per un pecador que es converteix que no pas per un just que fa el que se suposa que se n'espera.

L'antic premier britànic ha abraçat la fe catòlica en un país que es va separar del Vaticà per una cosa tan trivial com el capritx reial de canviar de dona. Blair era una petita fortalesa anglicana en un domicili de majoria catòlica. Ens podem imaginar la vida quotidiana dels Blair en aquell territori tan tènue de dues opcions igualment cristianes. Ella, resant el rosari i omplintli la tauleta de nit d'imatges de sants i d'immaculades. I ell, allunyant els sentiments místics de casa seva amb el pragmatisme de la guerra de l'Iraq, les negociacions encaminades a crear governs estables a l'Ulster i la necessitat de garantir una renovació del partit laborista sense cremar-se gaire.

La religió, en un estat laic, hauria de ser un element ornamental com ara la calvície, l'habilitat de tocar el piano o el plaer de fumar puros havans. Governs molt més complexos, com el de l'Índia, donen a la religió una importància merament personal. Al llarg de la història s'han donat un bon nombre de casos de persones que han arribat democràticament a la presidència malgrat professar una fe minoritària entre els seus electors. El cas de John F. Kennedy, catòlic de tradició irlandesa, va ser potser el més característic. El van assassinar, és cert, però en cap cas se'l pot considerar un màrtir perquè el catolicisme de Kennedy no tenia res a veure amb la seva manera de portar la crisi cubana.

A l'altre extrem de les implicacions religioses dels governants hi tenim el que va ser rei dels belgues, Balduí, probablement l'únic monarca vaguista, que va abdicar durant un dia amb l'objectiu que el Parlament del seu país pogués votar la llei de l'avortament.

Avui Blair, lluny de Downing Street, pot cantar l'Ave Maria i persignar-se abans de sortir al camp igual que han de fer els jugadors del Celtic de Glasgow. Voluntàriament, Blair ha governat sense haver de resar en públic i la gent de bé li reconeix aquest bateig en la fe catòlica com un acte de sobirania individual. Mentrestant, el fet que el primer ministre turc, Erdogan, sigui un musulmà moderat, desperta totes les sospites.

El país de l'oblit

El fill del meu amic, professor i camarada Jordi Solé Tura ha fet una pel.lícula per recordar allò que el present vertiginós devora i la malaltia dilueix. Solé Tura no es recorda de si mateix. Els que el recordem potser arribarem algun dia a aquest univers reaccionari de l'oblit. Gràcies, Albert. Gràcies, Teresa Eulàlia. En algun lloc quedaran els rastres refredats del que va ser una epopeia silenciosa. Al cap i a la fi la memòria no és altra cosa que la consciència de la vida. I una tràgica maledicció s'emporta la memòria dels que van donar una mica de llibertat. Avui, Solé Tura. De tant en tant evoquem Adolfo Suárez. Van viure per explicar-ho. Si ells no poden, altres ho hem de fer.

Notícies relacionades

Sota l’influx de Saturn

L’Ustrell s’encén

Pacte

Déu ens va donar la nit i els homes vam crear la maldat. Avui anem a la Nit de Nadal per pactar una renúncia.