ELS DIES VENÇUTS // JOAN BARRIL
Caure cap al cel
Quan miro al cel en una nit fosca no puc resistir-ho gaire estona. La mirada va d'aquí cap allà, com un mussol inquiet. Necessito la branca despullada d'un arbre, l'ampit d'una finestra, la matrícula fosforescent del meu cotxe, qualsevol cosa que m'uneixi a la terra. En una nit fosca, el cel ens atrau com si fos l'antiabisme. És una atracció que no té res a veure amb els coets espacials. En lloc de l'alegria de pujar ens sobrevé l'angoixa de caure cap al cel.
No hi ha immensitat més gran que la de l'univers, senzillament perquè no en coneixem els límits. El cel protector que va descriure Paul Bowles potser no ens protegeix tant. En els estrats inferiors d'aquest cel es gesta el canvi climàtic. Però molt més enllà, als confins d'altres galà- xies més llunyanes que les nostres, acabem de descobrir que un forat negre està literalment devorant una constel.lació de milions d'estrelles, moltes amb planetes que es mouen dins de les seves òrbites. Tot això passa molt lluny d'aquí, és veritat. La llunyania ens porta al mareig i a la necessitat d'agafar-nos a les petites coses de cada dia, l'únic realment sòlid, tot allò que es mesura amb centímetres i no amb anys llum.
Gràcies als telescopis terrestres o extraterrestres, estem assistint a la fi d'un món. El món que està desapareixent s'ha batejat amb el ben poc atractiu nom de "3C321". És un nom que impedeix la gentilització dels seus suposats habitants. Els trescetresdosuns estan veient com la seva civilització està embrancada en una guerra de partícules de raigs gamma que la porta al desastre. Enmig del fred de la nit hivernal ens sobrevé una necessària inflamació d'humilitat. El coneixement sempre provoca por. Si la presbícia terrestre no hagués estat corregida per la lent d'augment del Hubble, en aquests moments encara estaríem pensant en l'eternitat. Però, molt lluny d'aquí, a 1.400 milions d'anys llum, una galàxia se'n va menjar una altra. El que avui veiem fa molt de temps que va passar. Però la desesperança es produeix quan comprovem que fins i tot les lleis de l'univers es basen en la derrota del feble enfront del més fort. No hi ha sortida, ja ho veuen.
El suspens de la vida
Dos passos endavant i un enrere. És una manera com una altra d'avançar. Sembla que tornarem a la classificació escolar habitual. Com si el nom fes la cosa. S'ha acabat allò de "necessita millorar" o "progressa adequadament". Tornen les notes: suspens, aprovat, notable, excel.lent. Això de progressar adequadament sempre ha estat sospitós. ¿Què és, al cap i a la fi, el que és adequat? Un atleta de 5.000 metres que arriba a la meta un segon després del primer és evident que està progressant adequadament. Però no serà excel.lent. En altres paraules: no és la persona la que s'adequa a si mateixa, sinó que és capaç d'adequar-se a la vida en què debutarà. Mentre que l'escola es regeix per patrons igualitaris i solidaris, la vida es torna cada vegada més dura. Avui, els alumnes que van créixer en el progrés adequat estan comprovant que les notes que van rebre no eren tan adequades com els cops de colze, la competència, l'insult parlamentari i la delació. Excel.lent.
Notícies relacionades'Christmas'
Aquells que han viscut un bon any no haurien d'estar autoritzats a desitjar un altre any millor. Els excessos es paguen.
