¿Monolingüisme o multilingüisme?

El 30 de setembre passat vaig publicar un article en aquest diari ("¿On va la política lingüística?") en el qual sostenia que el nomenament deBernat Joancom a secretari de Política Lingüística responia al desig d'Esquerra Republicana de tensar la corda de la llengua des del Govern català, i tot seguit minimitzava aquesta tesi dient que en realitat la política lingüística de la Generalitat no la dirigeix el secretari de Política Lingüística. Aquell article va merèixer sengles rèpliques per part d'Ernest Maragall(Autonomia, immersió i trilingüisme, 12 d'octubre del 2007) i del mateixBernat Joan(Ni falcons ni coloms: sentit pràctic, 30 d'octubre del 2007), que m'agradaria comentar seguidament.

Per començar, cap dels meus dos antagonistes rebat la segona afirmació que faig.Maragalldiu que la política lingüística de la Generalitat "la dirigeix, naturalment, la Secretaria de Política Lingüística", però la veritat és que si fem una repassada a les controvèrsies lingüístiques més importants del darrer any (la tercera hora de castellà, l'obligatorietat o no de conèixer el català per part dels nous immigrants i l'acomiadament de Catalunya Ràdio deCristina Peri Rossi), resulta que en cap d'aquests casos les decisions que s'han pres han vingut del secretari de Política Lingüística. I ara jo faig una pregunta: ¿com es pot dirigir la política lingüística d'un Govern sense prendre les decisions que configuren de debò la política lingüística d'aquest Govern?

PASSEM,doncs, a la primera afirmació.Miquel Pueyova ser nomenat secretari de Política Lingüística el 30 de novembre del 2006; però nou mesos després, va ser cessat i substituït perBernat Joan.Suposem que fos per mala gestió. SiPueyoés tan mal gestor, ¿com és que després l'han nomenat delegat del Govern a la província de Lleida? Si no va ser la mala gestió, suposem que fos per les queixes dels afectats. ¿Qui havia presentat greuges contraPueyo? (La comparació entreMiquel PueyoiBlanca Palmadaés molt pertinent en aquest punt: el Govern va canviar un secretari de Política Lingüística contra el qual no hi havia cap queixa, i, en canvi, manté en el seu càrrec una comissionada d'Universitats que, sigui dit amb el màxim afecte personal, s'ha entravessat a la majoria d'universitats). La meva hipòtesi és que els qui s'havien queixat dePueyono eren més que alguns dirigents del seu propi partit. En un altre article meu aparegut en aquest mateix diari (Guerra o pau, 6 d'agost del 2007) vaig glossar la invocació feta a "la guerra lingüística" feta pel secretari general d'ERC,Joan Puigcercós,i em preguntava si als ulls dePuigcercósno havia arribat el moment de canviarPueyo"per algú amb un esperit una mica més combatiu". Tornant de les vacances, no em va sorprendre gens ni mica descobrir que sí, que el moment havia arribat.

Però, bé, fem el que suggereixBernat Joani deixem-nos estar d'etiquetes (falcons i coloms, durs i tous, etcètera) per centrar-nos en les idees, i fixem-nos concretament en la concepció de normalitat lingüística que téBernat Joan: "La normalitat implica que la llengua que vertebrarà la nostra societat, aquella que servirà per intercomunicar-se entre ells als parlants de les diferents llengües que s'usen al nostre país ... serà la llengua catalana". Dit en unes altres paraules, la llengua catalana serà "la llengua de la plaça pública", "la llengua pública habitual, normal, comuna de la nostra societat". La idea del català com a (única) llengua de la plaça pública suggereix poderosament un escenari de monolingüisme oficial, però en canvi no sembla que aquest sigui l'horitzó d'Ernest Maragall.El conseller d'Educació postula "un domini complet i real del castellà" per part dels nostres alumnes, en el marc d'un "multilingüisme actiu i real amb el català com a llengua pròpia i el domini tam- bé absolut del castellà".

Notícies relacionades

Atacar sense acusar abans

¿Aznar no era un home d’Estat?

PREGUNTA:¿per a què cal tenir un domini absolut del castellà (Maragall) si l'única llengua de la plaça pública ha de ser el català (Joan)? Vet aquí, doncs, el dilema: es tracta de saber si optem pel poliglotisme monolingüe deJoan(una societat "amb persones capacitades per comunicar-se en diverses llengües" que a la plaça pública únicament es comunicaran en català) o si bé ho fem pel multilingüisme "actiu i real" deMaragall(una societat en la qual se suposa que el poliglotisme individual es projectarà en l'espai públic). Fixem-nos que aquest dilema es planteja tant ara com en un possible Estat català sobirà, i de fet ja tenim uns quants independentistes il.lustres que han pres partit. En la presentació del Cercle d'Estudis Sobiranistes,Alfons López Tenava assegurar que defensaria l'oficialitat del castellà en una eventual Catalunya independent, una posició que ja havia estat adoptada perHèctor López Bofillen el seu llibreLa independència i la realitat: "No estem parlant sols de permetre el castellà ...; estem fins i tot defensant, a efectes de sosteniment del pluralisme, que el castellà compti amb el recolzament de l'aparell públic de Catalunya: que es continuï ensenyant a les escoles, que els ciutadans es puguin relacionar amb l'Administració en aquesta llengua i que es promogui la cultura feta en llengua castellana a Catalunya". SiMaragalliJoanvolen seguir aquest debat, els suggereixo que escriguin un article a quatre mans, on expliquin als ciutadans d'aquest país quin és el veritable horitzó lingüístic del Govern de Catalunya.

* Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB