PETITS DETALLS // JOSEP CUNÍ
Rigidesa
Va ensopegar.Mariano Rajoyno va calcular que un esglaó el separava de la sala on anava i va ensopegar. La imatge reproduïda pels diaris és simptomàtica. El motiu de la compareixença pública era explicar la posició del PP arran de la sentència de l'11-M. I vet aquí la simbologia d'una simple ensopegada física que, no obstant, el va mantenir dret. No hi va haver aparatosa caiguda després de les tentines. Lògicament, tampoc hi podia haver correcció de les tesis dels seus afins durant els últims tres anys llargs.
Desmuntada amb contundència la teoria de la conspiració pel jutgeGómez Bermúdez,la clau segueix sent l'autoria intel.lectual. El cervell o els cervells que van tramar la pitjor acció terrorista viscuda a Europa amb la finalitat única d'a- partar el Partit Popular del poder a Espanya. I segueixen sent on eren. Esperant que les urnes els rescabalin de la gosadia històrica, insistint, ensopegant però mantenint l'equilibri. Només s'han de llegir les enquestes per veure per què no cauen. I, alhora, els arguments dels que han donat suport a l'existència de trames paral.leles de les quals, lluny de penedir-se, se segueixen vanagloriant.
Segons ells, només hem arribat al final del principi. Sabem, doncs, que no hi haurà treva almenys fins que es coneguin els resultats de les prò- ximes eleccions del març. Si el PP recupera la Moncloa, poc importaran aquests serrells. Però per a això necessita majoria absoluta i és més que dubtós que l'aconsegueixi. En canvi, si els socialistes no aconsegueixen un triomf amb nitidesa, si es mantenen al Govern amb menys vots però auspiciats per altres, llavors, germans, la catarsi que ens espera serà terrible. I tot el que hagi enterbolit el passat reverdirà. I res positiu del que hagi succeït romandrà.
No és un avís. És l'apocalipsi que es prepara. Vegin els quatre genets galopant al crit fatídic de ferotges crítiques emeses o escrites. Vegin l'ombra allargada de qui no va digerir perdre unes eleccions a les quals no es presentava. Vegin la fi del món a l'horitzó abans blau amb l'albatros anunciant que no hi ha futur. Passin i vegin el que ja saben i penedeixin- se de no estar ajudant a fer que les coses siguin com ells voldrien, perquè la tossuderia s'entesta a demostrar que els fets són com són i no com els agradaria a alguns que fossin. Així és la vida.
Vacil.lació
És clar que a l'altre extrem tenim un president que penja d'una catenària sobre un conjunt d'esvorancs. El seu càrrec llisca sobre el buit de les feines mal planificades, pitjor realitzades i pèssimament controlades. Un home fatalment lligat a uns ferrocarrils, que lluita per avançar per un trajecte accidentat i a una velocitat menor de risc. Un tarannà en hores baixes, un somriure una mica gèlid, un esbós d'acritud a la cara retocada per mantenir una imatge més pròxima, és cert, però per la llunyania del contrari més que no pas per l'eficiència pròpia. L'episodi dels trens catalans ja no és una incidència. És un desastre. I cada dia que passa, cada novetat que en transcendeix, ho posa més de relleu. Mentrestant, els ciutadans segueixen sense saber manifestar-se. El seu enuig ha superat límits i se situa en el terreny del passotisme resignat. De moment. L'abstenció i el vot en blanc són l'altra amenaça que s'acosta. I si castiguen els socialistes a Catalunya, els populars poden veure la llum que anhelen. Vet aquí el dubte metafísic que té més d'un. ¿Si passen de ZP, ajudenRajoy?
