L'helicoide // RAMON Folch
Caleta Tortel
La Carretera Austral acaba a Villa O'Higgins. La Patagònia xilena encara segueix endinsant-se cap al sud, però la carretera, no. Per anar a Puerto Natales o a Punta Arenas s'ha de passar per l'Argentina o aventurar-se pels inextricables fiords, que allà es coneixen com asenos. El relleu glacial i els boscos magallànics configuren imponents congostos laberíntics amb escassos passos navegables que donen accés a desconcertants poblacions costaneres de terra endins. A Caleta Tortel, per exemple. Des de fa quatre o cinc anys també s'arriba al petit poble per una branca de l'Austral. No s'ho acaben de creure, habituats a la tradicional dependència marítima. S'hi arriba per carretera, però no hi ha carrers, només passarel.les de fusta que connecten cases pivotades, encastades als vessants litorals. Els escassos plans són aiguamolls o torberas, la boira i el vent predominen sobre el sol i la calma, i a l'hivern s'arriba fins als 25° sota zero.
¿Qui desitja viure en un lloc com aquest? Ningú fins fa un segle, fins que es va instal.lar en aquell indret una companyia de fusta, a la desembocadura del riu Baker. Cap família fins a l'any 1946, quan va començar la inversemblant colonització d'aquells gèlids vessants impossibles. Ara ja són mig miler i no paren de créixer, ampliant el seu petit poble de passarel.les.
Viuen de la fusta. Extreuenlengasi, sobretot, enormes xiprers australs(Nothofagus, Pilgerodendron)d'uns boscos que talen sense cap mirament. Mineria forestal. Si no hi posen límit, aviat acabaran amb la fusta i també amb el petit poble extraordinari. Admirat de les dues coses, el Govern xilè pren mesures incertes. Em pregunto si, en realitat, Caleta Tortel no serà una metàfora de tot el món per complet. Som miners, més que res.
