En seu vacant // FLAVIA Company
Bicing: llegenda urbana
M'ha costat un temps, però al final ho he entès. Les Canàries tenen l'illa de San Borondón, Calataiud té la Dolores i Barcelona, el Bicing. He comprès que es tracta d'una fantasia. ¿Com podia pretendre una ciutat amb tan poc carril bici que els seus ciutadans la utilitzessin com a transport habitual, amb el risc que suposa per a si mateixos i, sobretot, per als vianants?
Conclusió: es tracta d'una subtil quimera. N'hi ha prou de llegir les pistes per adonar-se'n: per exemple, les estacions gairebé sempre estan buides. I, no obstant, hi ha gent circulant amb bicis d'aquestes: segur que gairebé tots són extres contractats per mantenir viva la ficció (i envaeixen les voreres per augmentar l'emoció de la posada en escena). Una altra: quan hi ha bicis, són de pega, i això se sap perquè, encara que l'estació estigui plena, el cartellet on s'ha d'aproximar la targeta d'usuari assegura que no n'hi ha cap de disponible. La llegenda, doncs, està en marxa. Visitants i locals parlaran del Bicing com d'un trofeu: qui aconsegueixi atrapar-ne una, s'hi haurà de fotografiar perquè el creguin. Serà un estímul per al turisme. Donarà tema per a saberuts tractats filosòfics. Serà un moment històric.
A més, mentre estiguem ocupats a pensar per què es cobra per un servei inexistent o a salvar-nos d'un atropellament, no pensarem en la falta de vivenda, de neteja, de seguretat, de majoria. Buscant alguna estació on les bicicletes siguin reals, caminarem tant com mai fins ara hem caminat. Els ciutadans corrents estaran sempre alerta i milloraran els seus reflexos. Es perdrà el concepte de passejar. Establirem converses enceses amb desconeguts. I el punt principal: ja no tindrem res a envejar a les Canàries. Ni a Calataiud.
