Set x set // JOAN OLLÉ
El bar Pastís
L'altre dia vaig tornar al Pastís, l'autèntic consolat de França a Barcelona, que regenta el meu amic Ángel. L'home no estava d'humor perquè es veu que cada vegada que Édith Piaf insisteix en el seu "Non, je ne regrette rien", treuen el cap per la porta un parell de polis amb un mesurador de crits, amenaçant-lo: "Amic, o fas que calli la vella o xapem el local". L'Ángel té una teoria: la gent que se'n va a dormir d'hora, que no visqui a prop d'un bar. ¿Que potser no suporta ell, de professió noctàmbul, sense dret a queixar-se, els martells hidràulics de les vuit del matí?
Sempre torno al Pastís perquè hi vaig rebre i vaig tornar el primer petó. Dirigeixo la mirada cap al meu ahir i, sola, davant d'una cadira buida, amb el sudari negre i la creueta al pit, seguint el ritme de la seva pròpia cançó, hi ha la Piaf. Li pregunto a l'Ángel què hi fa aquella dona allà i, sense immutar-se, em respon que de tant en tant s'hi deixa caure a prendre's una aigua sense gas.
Em presento, li beso la mà, m'ofereix seient. Pregunto a què ha vingut i, amb un somriure desdibuixat, em respon que, com jo, a recordar. Li ofereixo un cigarret, l'agraeix, però no: fa temps que ni estima ni plora ni fuma ni beu. Ja sap que als cines es projecta una pel.lícula sobre la seva vida; li suggereixo que anem junts a veure-la, però em confia que tot allò queda molt lluny i que està bé tal com està. Abans d'anar-me'n, li demano si, com a record de la nostra trobada, em firmaria un autògraf. "Avec plaisir". Ens diem adéu. L'Ángel va atrafegat. Quan ja sóc al carrer, escrit amb la cal.ligrafia inconfusible de la noia del primer petó, llegeixo: "No, no em penedeixo de res. Édith".
