Set x set // PAU ARENÓS
Pollastre amb gambes
El cap de setmana passat em vaig llevar ortodox i vaig decidir fer pollastre amb gambes, després de recordar amb ensurt que feia anys que no preparava aquest mar i muntanya i que en algun racó del cervell reptilini, el més antic i instintiu dels tres, el plat era un record tranquil, dens i fosc. Atabalat, em vaig posar a pensar quin era l'últim cop que el pollastre s'havia embolicat amb la gamba i els meus fills no havien ni nascut, cosa que situava la gesta al segle passat.
Vaig decidir que guisaria el plat de memòria, sense consultar receptaris antics o recents. Ni els apunts escrits a mà de quan creia que les recopilacions domèstiques mereixien una llibreta blava tacada d'oli i una lletra atapeïda i petita. Només després vaig consultar un volum tribal i canònic buscant-hi la confirmació.
Notícies relacionadesVaig anar a comprar les gambes i unes cuixes de pollastre per oferir a tots els comensals el mateix tros gran i carnós. El cervell reptilini em va dictar que havia de fer servir ceba i tomàquet. Hi vaig afegir, sense estar-ne segur, pebre negre i pebre vermell, i vaig prescindir del brandi perquè hi havia nens a la taula. Que Santa Tradició i Sor Puresa em perdonin, però em vaig inclinar per la goma de xantè (un espessidor de nova generació procedent de la fermentació del blat de moro) en lloc de fer-ho per la farina o la picada. La goma de xantè és apta per a celíacs i se'n necessita poca per transformar l'aigua en salsa, a diferència de la farina, administrada a palades i que sovint produeix pesantor a l'estómac maltractat.
Els nens van arrasar amb la cassola, ignorant si pertanyia a la vella, a la nova o a la cuina intermèdia. Només van dir que era bo.
