Set x set // ROSA CULLELL
Vestits grisos
Tots vestien igual. Vestits grisos o blau marí, amb la sola diferència dels teixits, més o menys càlids, i botonadures, quadrades o centrades segons el gust del client. Els homes portaven corbata. Les dones, collaret de perles. Els visitants érem semblants. Érem a Chicago a principis dels anys 90 a la universitat interna d'Arthur Andersen, la multinacional de l'auditoria que, després de sumar més del compte, ja no existeix. Allà vaig conèixer Patricia, aspirant a soci. La vaig descobrir durant el cafè taral- lejant A message to you, Rudi, dels Specials, la mítica banda anglesa. I, malgrat la seva impecable brusa de seda, en vaig sospitar. Aquella nit vam quedar per prendre una copa fora del temple dels auditors. Vaig decidir arriscar-me i vaig deixar la roba d'executiva. Em vaig posar uns texans vells amb unes vambes, i vaig esperar al costat de la porta de l'hotel. No hi era. Vaig sentir un xiulet i vaig pensar que havia lligat. El noi de la Harley, el de la xupa de cuir, es va treure el casc i allà sota, somrient, hi havia Patricia.
Ella adorava els camions, els homes durs, les motos amb llantes ben brillants i les matemàtiques. A mi m'atreien els avions, fossin on fossin, els
balls llatins i la literatura. Vam parlar d'aquell dia a l'Havana, quan vaig voler ser ballarina del Tropicana. Li va saber greu que el meu altre jo no complís el seu somni. La competència era massa dura, la meva pell blanquinosa i el visat, de turista. Després de diverses cerveses, dos hot-dogs i una partida de billar americà, vam brindar per nosaltres, les sensates noies de gris. I també per les altres. ¿Qui som a l'altre costat del mirall? Ha arribat l'estiu. Poden treure's el vestit. ¡Asssúcar!
