Divagació a Sitges

Dissabte passat, a Sitges, mentre sentia el president Rodríguez Zapatero desgranar, amb morositat i delectació prò- pies d'un secretari d'Estat, les dades positives que ofereix l'economia espanyola, així com la indiscutible contribució del seu Govern a aquests èxits, hi va haver un moment en què la imaginació se me'n va anar i vaig pensar, per un instant, que un èxit d'aquesta naturalesa sempre és fruit d'un llarg esforç. En aquest cas, d'una mateixa política econòmica mantinguda sense desmai des del 1993. Efectivament, va ser llavors quan --sota la presidència de Felipe González-- Pedro Solbes va definir una política econòmica l'execució de la qual va ser possible gràcies al suport de CiU al Govern socialista. Aquesta política la va mantenir després, amb encert i rigor, Rodrigo Rato --sota la presidència de José María Aznar--, també amb el suport de CiU. I fa tres anys, al recuperar els socialistes el poder, els mitjans econòmics van contemplar amb alleujament que tornava a Economia Pedro Solbes, per continuar el mateix camí que ell va iniciar.

PER AQUEST fet es pot afirmar que, més enllà de la crispació creixent, un país que manté la mateixa política econòmica durant 14 anys i sota diferents governs és un país seriós. Ja voldríem tots que, de la mateixa manera, la digna i discreta presència internacional d'Espanya consolidada en temps de González s'hagués mantingut protegida dels greus errors de l'últim Aznar, així com de l'erràtica deriva de Zapatero. ¡Quina llàstima que aquest no nomenés ministre d'Exteriors Javier Solana: més d'un despropòsit ens hauríem estalviat. Però, tornant a l'economia, vaig recordar també a Sitges que un il.lustre polític català --que va anar a escoltar Zapatero i el nom del qual no citaré-- em va dir fa un temps: "De fet, la transició econò- mica va començar el 1959". És a dir, amb el pla d'estabilització.

El 1957 --fa just mig segle--, l'economia espanyola va entrar en crisi a causa dels seus desequilibris estructurals: inflació descontrolada (40% per als anys 1956-1957), vagues al País Basc, Astúries i Catalunya, gravíssim dèficit exterior i caiguda en picat de les reserves de divises. Anys més tard, Alberto Ullastres recordava així la situació: "Les exportacions totals espanyoles eren de 400 milions de dòlars i les importacions de l'ordre dels 600. La diferència es cobria amb l'ajuda americana i trampejant. Hi havia tipus de canvi diferencials. Per a cada producte hi havia un canvi d'importació i d'exportació. El primer que vaig fer a l'entrar al Govern (...) va ser fixar un canvi únic de 42 pessetes per dòlar".

En aquestes circumstàncies, i sota l'assessorament d'organismes internacionals, es van establir les directrius que presidirien la futura política econòmica fins a la plena integració d'Espanya en el mercat capitalista internacional. El canvi de Govern del 1957, amb l'entrada de Mariano Navarro Rubio a Hisenda i d'Alberto Ullastres a Comerç, va ser el primer pas en aquesta direcció, que es va concretar de manera immediata en unes mesures preestabilitzadores: devaluació, supressió del sistema de canvis múltiples, congelació de salaris i sous, reforma tributària, reestructuració del mercat del crèdit, i reforma del marc de negociacions laborals (el 1958 es va promulgar la llei de convenis col.lectius). Tot plegat com a pòrtic del que va passar a ser un èxit fonamental en la història econòmica d'Espanya: el pla d'estabilització, que va suposar --segons R. Carballo-- "el tancament per defunció legal de l'etapa autàrquica".

El pla d'estabilització pretenia establir les bases perquè l'economia espanyola pogués arribar a situar-se en línia amb els països del món occidental, mitjançant mesures de tipus monetari i de tipus keynesià. Així mateix, volia alliberar-la d'intervencions absurdes com les descrites per Ullastres: "En aquella època l'intervencionisme comercial era total. Només estava liberalitzada la importació de rellotges i això perquè, com que es tractava d'un article tan fàcil de passar de contraban, se'n permetia la importació lliure i així es cobrava alguna cosa per drets de duana. La resta s'importava amb llicència. El sistema, evidentment, permetia especulacions. No només s'especulava amb les llicències, també amb la pesseta, a Zuric, a Tànger, jo crec que a tot arreu".

ES VAN establir d'aquesta manera les bases per iniciar el fort creixement de la dècada dels anys 60, si bé pagant un elevat cost social provocat per la recessió que va seguir a les mesures estabilitzadores, expressat en una forta emigració interior i exterior, i en un greu descens de les retribucions salarials reals. Per una altra part, les reformes es van aturar allà on podien tocar els privilegis de les grans empreses privades, pertanyents a les famílies que --en paraules d'Azaña-- "fa segles que estan acampades sobre l'Estat". En suma, la liberalització econòmica iniciada amb el pla d'estabilització no va provocar canvis en profunditat que afectessin la distribució de la renda; però, en qualsevol cas, va establir les bases d'un procés que ha culminat els nostres dies.

Notícies relacionades

Cisma a la Segarra

¿Qui votaràs?

Així com les persones som filles dels nostres actes, les nacions són filles de la seva història. Per això deia Ortega que, si es vol conèixer de debò una persona o un poble, se n'ha de conèixer la història. I això ens permet, a més a més, fugir de la temptació adàmica consistent a creure que no hi havia res d'aprofitable abans de la nostra transcendental arribada a l'escenari. Fa poc, els cancellers Schmidt i Kohl van coincidir que, per ser polític, només cal saber història i ser prudent. ¡Com aquí!

*Notari