El setè segell

N'hi ha que pensen que Espanya viu en ple Apocalipsi. Segons el text de sant Joan, l'obertura dels segells de l'Anyell anunciava grans catàstrofes. El director de cine Ingmar Bergman va immortalitzar aquest fet en un magnífic retaule en blanc i negre, amb el suggestiu títol d'El setè segell. La mort, amb cassaca negra i la cara blanca, anunciava al cavaller que tornava de les Croades la seva fi imminent.

Molts segles després, un ciutadà europeu interessat per la transició política espanyola va decidir visitar el nostre país per viure-la sobre el

terreny. La frontera estava pròxima al País Basc, primer punt del seu destí. Aparentment, la normalitat era fins i tot sorprenent. Nombroses pintades recolzaven la independència i un grup terrorista. No va poder parlar amb gaires ciutadans que tenien dificultats per normalitzar la seva vida diària.

En el seu viatge cap al centre del país, va visitar diverses ciutats. Les preocupacions dels seus habitants es reflectien als grans titulars de premsa local: reclamaven millors infraestructures i serveis. El seu nivell de vida era equiparable al de moltes ciutats europees. Els debats estaven enganxats a la vida.

TOT ERA normal fins que va decidir fer una visita a la capital de l'Estat. L'endemà mateix, va adquirir els diaris de tirada nacional. A les seves obertures, una Espanya diferent prenia cos i li oferia una realitat desconeguda. La tragèdia de l'11-M, que s'estava jutjant als tribunals, era objecte d'un judici paral.lel en alguns mitjans. No només es rebutjaven les tesis de l'acusació pública, també es posava en qüestió la validesa de les proves, tot recolzant la defensa dels acusats de terrorisme. S'anunciava pel dissabte següent una gran manifestació contra el Govern, amb pretextos molt variats.

Atentament va repassar les informacions i no sabia discernir la seva verdadera causa, entre l'amalgama de greuges esgrimits. Segons els convocants, es tractava d'aturar la rendició de l'Estat davant el xantatge d'un terrorista en vaga de fam que havia sortit de la presó malgrat una condemna per 25 assassinats.

Entre la informació, les opinions d'alguns columnistes i les cartes al director li va semblar que trobava la realitat del que passava. El sanguinari subjecte havia assassinat 25 persones i havia complert la pena que establia la llei. Tant si es volia com si no, havia aconseguit que es fixés el dia de la seva excarceració enmig dels laments lògics de les víctimes, que consideraven curt el temps de la condemna. Aquest assassí convicte i excarcerat tenia aficions literàries que ja li havien valgut rebaixar alguns dies de la seva condemna. Abans de sortir, va enviar dos articles a un diari de clara tendència independentista.

Convertir una opinió en un delicte gairebé mai és tasca fàcil. El jutge a qui li va correspondre la denúncia va llegir els articles i va estimar que no contenien expressions delictives. Disconformes, els denunciants van recórrer i el tribunal superior els va donar la raó. Celebrat ja el judici, l'ara escriptor i abans assassí, va ser condemnat a una pena de 12 anys de presó. Quedava el Tribunal Suprem. Es va reunir el ple i la majoria va opinar que l'article era delictiu, però va decidir que només mereixia tres anys de presó. Dos magistrats van estimar que no era delicte.

El condemnat va decidir seguir una vaga de fam que, segons els metges, el va portar a les portes de la mort. El Govern va acordar substituir la pena de tres anys, que ja havia complert en la seva meitat, per reclusió domiciliària amb assistència mèdica.

ALGUNS van elevar aquesta decisió a la categoria de crim d'Estat. Van reclamar que Espanya li digués al Govern i als seus prop d'11 milions de votants que havien de deixar el poder i entregar-lo als verdaders espanyols.

El dia de la manifestació va sortir al carrer per veure, en directe, un esdeveniment que no havia tingut mai oportunitat de contemplar al seu país. Li va semblar sorprenent la proliferació de banderes d'Espanya, més pròpies d'una reivindicació històrica que d'una disputa partidista. Però el que el va deixar atònit van ser els crits més corejats: traïció, rendició, submissió, humiliació, xantatge... Va pensar que potser el Govern havia reconegut Gibraltar com a Estat independent. Però aquí no van acabar les seves sorpreses; l'esperava la desmesura total. El president del Govern s'havia convertit en l'Anticrist. No havia vist mai una qualificació així de cap polític en un país democràtic. De sobte es va recordar del personatge de la pel.lícula de Bergman.

Va pensar que un país no pot estar en mans dels que han obert el sisè segell. Les muntanyes i els turons, una vegada han caigut, no poden escollir els seus objectius; tota la democràcia resulta ser la seva víctima.

Notícies relacionades

L’amnistia és legal: ¿i a mi què?

Exercicis sobre la redempció

El setè segell, que no va poder veure sant Joan, es revelarà quan arribin les eleccions. Llavors s'obriran les urnes i els elegits per la sobirania del poble ocuparan els seus escons, aliens als trons del passat i només atents a les necessitats del futur.

*Magistrat emèrit del Suprem.