Set x set // JOAN Ollé
Màgia potàgia
Els proposo un joc. ¿Ho accepten? Escullin, per favor, un número del dos al nou (i no me'l diguin). ¿Ja el tenen? Multipliquin aquest número per nou. ¿Se'n recorden de la taula? Han obtingut un nú- mero de dues xifres. ¿Ara poden sumar aquestes dues xifres entre si? ¿Ja està? Ara, restin-li cinc a aquesta xifra. ¿Sí?
Anem a l'alfabet: si la xifra resultant és l'u, escullin la lletra a; si és el dos, la b; si tres, la c; si quatre, la d- i així successivament. ¿Ja tenen localitzada la lletra? Pensin ara, si són tan amables, en un país europeu que comenci per aquesta lletra. ¿El tenen? Ara, un animal gros amb un nom que comenci per la següent lletra de l'alfabet. I, per acabar, un color que comenci per la segona lletra del nom de l'animal gros. Si han fet bé els deures, a mi només em resta preguntar- los: "I què hi pinta enmig de tot això un elefant lila a Dinamarca".
I a vostès quedar-se meravellats, perquè acaben d'assistir a un gran espectacle de màgia potàgia. Però, per poc que es recuperin de l'ensurt i raonin, descobriran que no és que jo tingui cap tipus de poders, sinó que, simplement, la xifra final sempre dóna quatre i no hi ha cap altre país europeu, cap altre animal gros ni cap altre color amb noms que comencin per la inicial suggerida. I aquí la il.lusió se'n va en orris. I això també passa en altres àmbits de la vida. ¿No els ha passat alguna vegada considerar-se els autors de les seves pròpies paraules i, al cap de poc, descobrir que no fem res més que recitar al peu de la lletra, amb gran convicció, un guió escrit per un altre? I, parlant de Dinamarca, els aconsello un llibre: El halcón danés, de Dashiell Hamlet.
