L'entrevista amb Sergi Pàmies // OLGA MERINO
Sergi Pàmies: "La vida és absurda, i si no és així desconfio"
Hi ha lectures tan nutrícies que mereixen assaborir-se a poc a poc, retenint-les al paladar, en mossegades o glops petits, com la xocolata negra, el caviar i el whisky de malta. Una cosa per l'estil passa amb Si menges una llimona sense fer ganyotes (Quaderns Crema), compendi de contes de l'escriptor i periodista Sergi Pàmies (París, 1960). La seva irònica reflexió, condensada en 144 pàgines, sobre el trànsit a la maduresa ha complert 12 setmanes consecutives a la llista dels llibres més venuts en català.
--Diuen que si a més de bo, breu...
--Sovint, en l'art, una forma d'enriquir l'obra és no complicar-la, com en aquelles pel.lícules de John Ford en què la càmera no es belluga.
--Ha trigat sis anys a gestar-lo: ¡ha escrit 0,06 pàgines diàries!
--Tinc el privilegi que el mono d'escriure me'l mata el periodisme. Igual que Belle de jour: de dia sóc escriptor professional i treballo per encàrrec, un article del Barça, per exemple. I de nit em converteixo en la Mata Hari que es dedica a les seves obsessions, a les seves pors, als seus racons més íntims.
--Entre els quals la mort i la soledat ocupen un lloc destacat.
--Sí, però no la meva mort, sinó la dels altres. Quan arribem a una certa edat, ens aterreix fallar en algun moment amb els fills o amb els pares, que ja no es poden valer per si mateixos. I ve la por a l'absència de l'altre. Pel que fa a la soledat, no l'abordo com una cosa negativa, sinó com una simple constatació: encara que tinguem pares, nòvies, ex, fills, amics, estem sols. En un dels contes, un individu es troba amb el seu antic camell a la festa de Pastorets del col.legi de la seva filla...
--Aquest conte és un punch...
--L'home pensa que ha deixat de ser addicte a les drogues per ser addicte als fills. És una idea atroç, però prefereixo expressar-la perquè seria més nociu callar-la. Aquí hi ha el que és interessant: quan fas que un pensament aparentment patològic es pugui convertir en literatura.
--¿El llibre va partir d'una estructura preconcebuda?
--Si ho sabés tot, ja no em posaria a escriure'l. La idea era reunir només aquells contes que tinguessin alguna cosa a veure amb la quarantena. És a dir, si em sortia un conte sobre una gresca juvenil que hagués pogut escriure als 30 anys, no l'incloïa. Si ets una bèstia una mica rebel, quan et veus al Caprabo amb el carro per 77a vegada en una setmana et dius que alguna cosa no va bé.
--Diuen que un escriptor és bo quan aprèn a corregir.
--Però també és perillós, perquè pots carregar-te l'ànima. El procés de correcció és molt intuïtiu; de sobte, et dius: aquest ja està.
--¿La ironia el salva de l'angoixa?
--Els mecanismes tradicionals per explicar-se el món --la ciència, la transcendència, la rebel.lia-- a mi no m'han funcionat. La ironia, en canvi, és l'única eina que interpreta bé els nivells d'absurd de la vida. Tot és absurd i, quan no és així, desconfio; la meva dona, per exemple, la vaig conèixer perquè portava les sabates descordades.
--El conte La nostra guerra és un al.legat antibel.licista.
--Per descomptat, però també és una reflexió sobre el que ha passat en els últims anys amb la guerra civil. En les polèmiques sobre la manera d'interpretar-la han acabat sent més importants els que l'expliquen que els que la van viure. I això em produeix una certa indignació.
--Pels seus antecedents familiars l'escriptor és fill del dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo i de l'escriptora i política Teresa Pàmies podia haver escrit una novel.la sobre la guerra civil.
--La meva relació amb la guerra civil és com la d'Obèlix amb la poció màgica: de petit vaig caure dins de la marmita, i ja no puc tastar-la perquè tindria un coma guerracivilista.
--¿Què li sembla el debat al voltant de la llei de la memòria històrica?
--Jo sóc partidari de l'amnèsia. La democràcia és un producte mutant fruit de la reconciliació. I, com en les parelles, un no pot anar reprotxant- se les banyes de fa 20 anys. El que sí que em sembla indispensable és la reparació jurídica de totes les atrocitats comeses per un i altre bàndol.
--Als 11 anys el van arrencar de l'exili a França. ¿Com ho porta?
--A França ningú em considerava francès; érem espanguins, una barreja d'espanyols i pingüins. Una de les conseqüències de la guerra civil que sí que m'interessa literàriament --i que crec que algun dia l'abordaré-- és l'exili no explicat, dels que no tenim culpa. Jo vaig néixer a París, un altre dels meus germans a Mèxic, un altre a Praga...
--¿Li queda alguna cosa de fran- cès?
--El contacte directe amb la cultura; els llibres, les cançons.
--¿Per on despunta la nostàlgia?
--És una cosa molt primària, sensual, connectada amb els sentits de la infància. Té a veure amb una beguda refrescant que prenia els diumenges i que es deia diabolo, una barreja de llimonada i granadina. Amb el pastisset chausson aux pommes, farcit de melmelada de poma. Amb la mala llet dels cambrers de París. I amb aquells lavabos forat que són una humiliació per al visitant.
Notícies relacionades--Com a crític de TV, ¿què li ha xocat en els últims mesos?
--L'ús dels morts: Lola Flores, el Pescaílla, Encarna Sánchez, Carmen Ordóñez... No prou contents de maltractar els vius, ara profanem tombes perquè els morts també siguin matèria de xafarderia.
