En memòria de Delgado i Granado

Finalment, la Sala Militar del Tribunal Suprem ha decidit, per tres vots a dos, denegar l'autorització per interposar recurs de revisió contra la sentència que el 1963 va condemnar a mort els anarquistes Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata per un delicte que no van cometre.

Eren membres de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries. Com a conseqüència de la col.locació de dos artefactes explosius a Madrid van ser detinguts. Després de ser salvatgement torturats durant sis dies a la Direcció General de Seguretat de la Puerta del Sol, d'infausta memòria, se'ls va aplicar la pena de mort per un delicte de terrorisme. Malgrat les condicions de la detenció, en tot moment van afirmar la seva innocència en els fets imputats. Un cop passat el temps, mort el caiman i restaurada la democràcia, en un programa de la cadena de televisió francoalemanya Arte, el 1996 i després d'una prèvia declaració davant de notari, els també anarquistes Martín i Hernández van declarar que ells havien estat els verdaders autors de la instal.lació d'explosius el 1963.

AQUESTA

MATEIXArevelació es va fer en un programa de TVE el 1997 i en altres mitjans de comunicació. Així mateix, la premsa s'ha fet ressò que el 3 d'abril passat va comparèixer davant del Suprem Octavio Alberola, responsable anarquista del denominat organisme clandestí Defensa Interior, i va reconèixer haver donat l'ordre a Martín i a Hernández de perpetrar els atemptats pels quals Delgado i Granado van ser executats.

Doncs bé, el Tribunal Suprem no ha volgut considerar com a element de prova suficient els testimonis citats dels dos anarquistes, que van declarar públicament haver estat ells els que van cometre els atemptats i tampoc el del dirigent que els va encarregar fer-ho. La negativa del Suprem no ha estat la primera. Plou sobre mullat, perquè aquesta sentència és conseqüència, al seu torn, de la sentència del Tribunal Constitucional 123/ 2004, que va anul.lar un acte de la mateixa sala del Suprem del 1999 pel qual aquest va denegar als familiars dels anarquistes assassinats l'autorització per interposar recurs de revisió contra la sentència del 1963, per manifest error judicial, d'acord amb el que estableix la vigent Llei Orgà- nica 2/1989 Processal Militar. Un error que, després d'un judici sumaríssim, va costar la vida als dos anarquistes.

A LA

SENTÈNCIA,el Tribunal Constitucional va censurar al Tribunal Suprem que no hagués permès als familiars utilitzar tots els mitjans de prova pertinents per sustentar les seves pretensions, raó per la qual el seu dret a la tutela judicial havia quedat vulnerat, en la mesura que no justificava el rebuig a les proves aportades pels amics i parents dels anarquistes. En conseqüència, a l'emparar els recurrents perquè utilitzessin tots els mitjans de prova al seu abast, el Tribunal Constitucional estava obligant el Suprem a retrotreure les actuacions judicials al moment probatori que la Sala Militar havia rebutjat.

La Sala havia de tornar a jutjar el cas des del moment en què el dret a la tutela judicial no va ser garantit. I, efectivament, així ho ha fet, però amb el lamentable resultat ja conegut, de denegar una altra vegada la revisió de la sentència. Lamentable, perquè jurídicament resulta difícil entendre que les proves aportades es puguin considerar febles. I pe- nós, perquè des de la lògica del civisme democràtic, aquesta decisió evidencia que alguns sectors del Poder Judicial mostren una impotència estructural per garantir els valors de l'Estat de dret. Fins i tot quan, com en aquest cas, les normes processals li faciliten el terreny per a una actuació revisora d'un passat ominós, que als membres d'una institució democràtica com la judicial s'ha de suposar que hauria de repel.lir. No serveix de res que s'argüeixin arguments de seguretat jurídica proclius a considerar que les decisions del règim franquista obeïen a criteris de validesa inqüestionables. La garantia dels drets humans i la persecució dels delictes contra la humanitat no prescriuen.

LA

CONCLUSIÓque es deriva d'aquest i d'altres casos és que, ara més que mai, es fa necessària una solemne llei de les Corts Generals que declari nul.les totes les sentències i les sancions administratives dictades per la dictadura franquista. Des del cop militar contra el règim democrà- tic de la Segona República que va tenir lloc el 17-18 de juliol del 1936 fins als útims espeternecs de franquisme, que es trenca, no amb la mort del dictador, sinó amb el resultat de les primeres eleccions democràtiques, celebrades el 15 de juny del 1977.

Aquesta nul.litat ha de ser general i no pas particular, sense distinció ni caràcter retroactiu, amb l'únic fi de reparar la memòria de la llibertat. En conseqüència, els efectes jurídics de la llei s'esgoten en ella mateixa. No ha de tenir efectes enfront a tercers; és a dir, no ha de suposar obrir una interminable i descontrolada legitimació activa processal per iniciar processos judicials, amb finalitat diversa i, en alguns casos, segurament que amb finalitats més aviat poc desitjables.

Notícies relacionades

La banca no és romàntica

L’AVE, una ratera que asfixia Adif

El paraigua jurídic és la mateixa forma de govern que estableix la Constitució, basada en els valors de llibertat, dignitat, justícia i pluralisme. I l'objectiu no pot ser cap altre que un acte de justícia cívica, com és la reparació de la memòria de la llibertat.

*Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra.