La presència de símbols religiosos

En una època de globalització no és gens estrany que les identitats pròpies i diferenciades es vulguin defensar i mostrar tant com es pugui. Tant com, també amb el mateix esforç, es volen excloure tots els símbols diferenciadors per anar a la recerca d'una pretesa globalitat uniformadora. No crec que l'hostessa de terra de l'aeroport de Heath- row i treballadora de la companyia aèria britànica British AirwaysNadia Eweida,que va ser enviada a casa per la seva negativa a treure's un collaret on duia una creu, hagi tingut més problemes que els que hauria tingut si hagués dut un pírcing o un tatuatge. Ja fa molts anys que les hostesses de totes les companyies aèries, com si fossin unes sacerdotesses de la religió de l'aire, van totes uniformades i són escollides també amb els mateixos patrons. Amb un pírcing o amb un tatuatge no hauria estat notícia per cap discriminació religiosa, però també se n'hauria anat tota sola cap a casa.

D'altra banda, entre nosaltres, el símbol de la creu ja s'ha independitzat de la tutela religiosa i, més enllà de ser un referent religiós, ha passat a ser també un element decoratiu tant per a l'alta joieria com per la més baixa bijuteria. De la mateixa manera, la creu, com un dels logotips més antics de la història, tant la podem trobar estampada en una samarreta com al costat de la mitja lluna, per identificar un organisme internacional d'ajuda humanitària: la Creu Roja. Ni tot pot quedar absolutament tancat només dins de l'esfera religiosa ni tampoc tot pot ser eradicat de l'espai públic. Aquest és el debat actual a Europa.

És el mateix que li ha passat aquests dies a la professora de l'escola anglesa de DewsburyAishah Azmi,que ha estat temporalment suspesa de fer classe d'anglès als nouvinguts per anar vestida a l'aula amb elniqab, el vel que li tapa la cara i deixa al descobert només els ulls. Fora dels aspectes pràctics que representa fer classes d'idiomes amb la boca tapada, el cas també s'ha barrejat amb la qüestió dels símbols religiosos.

EN

LArecerca per trobar el punt mitjà on es pugui regular tot allò que, tot i formant part de la identitat personal, pot ser mostrat en l'espai públic, cal fer moltes distincions i una bona tria. En primer lloc, convé, amb tots els respectes, destriar el blat de la palla o, més ben dit, el que és cultural o polític del que és religiós. No es pot barrejar tot i posar-ho al mateix sac. De la mateixa manera que a Occident portar una creu a manera de penjoll o gravada a la samarreta no vol dir cap afirmació religiosa de qui la porta, així, en el cas del mal anomenat vel islàmic, passa si fa no fa el mateix. El vel és molt més cultural i preislàmic que no pas religiós, si bé és cert que l'Alcorà sacralitza la cultura dels països orientals on ha arrelat i aconsella les dones que procurin per la seva dignitat externa. Així, tant hi ha països àrabs on és absolutament obligatori (l'Iran o l'Aràbia Saudita) com països on està prohibit (Turquia).

El problema el tenim entre nosaltres. Perquè mentre nosaltres interpretem que el vel és un signe religiós que mostra la submissió de la dona a l'home i que el porten per obligació, moltes noies i dones d'ascendència àrab el continuen portant lliurement amb tota la satisfacció que comporta l'antic art de la seducció femenina. ¿O és que nosaltres ja ens hem oblidat d'aquelles actrius dels anys 60 amb els mocadors lligats al coll i conduint cotxes descapotables? Per a moltes dones orientals, més que un símbol d'afirmació religiosa o de submissió masclista, tant el xador com elniqabavui dia formen part del seu atractiu femení.

És per això que ens cal filar molt prim i, més que lluitar contra símbols religiosos, moltes vegades inexistents, el que ens convé és explicar ben bé el perquè de les nostres normatives i prohibicions. Ara més que mai, els països que fins ara se n'havien sortit, tant França com la Gran Bretanya, han de ser més pedagògics i han d'explicar ben clarament les raons de les prohibicions. I aquestes han de ser molt argumentades si no volem perdre autoritat. Al costat dels valors culturals o religiosos, que sempre han de ser respectats, també han d'anar creixent altres valors que han de justificar clarament una necessària regulació pública.

PER

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

EXEMPLE,ha de quedar molt clar que el vel s'ha de treure dins del recinte tancat de l'escola per raó d'una més bona qualitat de l'ensenyament. Com també cal treure's el vel per fer-se la fotografia del passaport o del carnet d'identitat per raons de seguretat, però no pas per cap mena d'oposició ni cultural ni religiosa. I les hostesses, com els cuiners o els futbolistes, potser necessiten una normativa o un àrbitre que reguli tota mena de penjoll que se surti del marc de la uniformitat d'una aerolínia, d'una cuina o del camp esportiu. La solució francesa --a França, el 2004, es va votar una llei que prohibeix utilitzar a les escoles simbologia religiosa només en el cas que sigui ostentosa-- tampoc ha estat una solució ni gaire clara ni gaire pedagògica. ¿Què vol dir ostentós? ¿Fins a quina mida ho considerem ostentós? ¿Qui decideix allò que és ostentós? Les raons públiques continuen semblant massa subjectives. Tan subjectives com ho són també les causes que fan que una persona tingui ganes de mostrar en públic uns trets diferencials de la seva pròpia identitat.

Sacerdot i periodista.