El bitllet // Ramón Llena
No tot són flors i violes
Quan parlem de protecció social en el treball o de conciliació de la vida laboral i familiar, partim d'uns nivells mínims garantits per a tothom, però no és així. Tanmateix, quan considerem les excepcions, imaginem situacions de precarització, però tampoc és així. Hi ha situacions ben atípiques que mai ens imaginaríem, per això és bo que es coneguin.
Els jutges som funcionaris de l'Estat, certament singulars per les responsabilitats assignades, però aquesta singularitat arriba al punt de ser el col.lectiu de funcionaris amb una protecció social més pre- cària. És cert, i a voltes dramàtic; tant com que alguns l'endemà de casar-se, en lloc de ser a Cancún, han de ser al jutjat treballant, i situacions més dramàtiques, com haver d'estar a la feina mentre un familiar pròxim o molt pròxim és al tanatori. Per als jutges, aquestes llicències no són un dret, sinó sols una possibilitat, i quan s'acaba el pressupost per a substitucions --que no va més enllà de setembre-- s'estronquen els permisos.
Hi ha, però, causes més estructurals que encarcaren el sistema de protecció. La regulació directa per llei orgànica limita el marge d'adaptació, i la manca de voluntat dels poders que regeixen la judicatura hi fa la resta. Mentre els altres funcionaris milloren la protecció social amb el recentpla concilia, els jutges estem a les beceroles, no podem ni reduir la jornada per tenir cura dels fills menors. Això genera un estat d'opinió en el col.lectiu cada cop més crític, sobretot després d'arribar, tot i les diferents sensibilitats, a un acord històric entre totes les associacions judicials, que malauradament no sembla suficient per encarrilar la qüestió.
