L'entrevista a Álvaro Pombo // Núria Navarro
"Prefereixo que em ploguin lectors que afectes"
El premi Planeta li ha deixat 601.000 euros (abans d'Hisenda), dues hores de son i la pupil.la estabornida de tants flaixos. Però ahir Álvaro Pombo era feliç. I l'editorial, també, pel pes literari que el santanderí oposa a un parell de lleugers precedents.La fortuna de Matilda Turpin, que sortirà al novembre, desentranya l'estructura de la parella en temps en què la dona ja no és la que era. El seu etern editor, Jorge Herralde, s'ha quedat sense el favorit de la seva escuderia.
--¡Ha traït Herralde!
--¡Això és una estupidesa!
--És possible, però és cert.
--Herralde ha editat la meva obra de 23 anys. ¡Té tots els drets! A més a més, a veure què passa amb aquesta... Potser és un fracàs horrible i només en venc 50 exemplars.
--Com a publicitat, no és la millor.
--És una sort haver guanyat el Planeta. Un experiment molt divertit, molt divertit.
--Sembla divertir-se amb tot. Amb la Real Academia, amb els premis...
--Jo sóc un pallasso a qui li agrada la filosofia. Això sí, en les èpoques de feina, no vaig enlloc. No surto. Potser el secret que em diverteixi tant és que faig poquíssimes coses.
--Doncs prepari's, perquè el tour
--Tinc molt bona salut. I quan acabi la promoció, desapareixeré del mapa i no em trobaran.
--Aquesta novel.la seva, diu, és una novel.la psicològica.
--Se'n pot dir així, sí.
--Però a vostè fa un temps els temes psicològics l'aterrien, ¿oi?
--Això és propi d'algú espantat. I jo no em sento així. No em sento així. Crec que l'anàlisi de l'ànima, més aviat de la consciència, és una cosa que hem de fer tots. Jo descric un món de relacions interpersonals molt tancades, que parteix de la idea del conflicte de parella.
--¿Matilda Turpin és vostè?
--Crec que no. No.
--¿Tampoc té res de la seva àvia, una dona emancipada?
--¿De la meva àvia Anita? No, no. ¡L'àvia Anita ens va deixar tirats! ¡Era una egoista! Va tocar el dos a París per fer art i l'empipava la murga dels nens amb bolquers. I la meva Matilda és una bona dona. Hi ha molta diferència entre emancipar-se i fer el que et dóna la gana. Jo admiro les dones que s'emancipen, però que cuiden la seva prole. ¿Sap què hi ha de personal en la novel.la?
--No, senyor.
--Una certa venjança, a través del personatge de Juan Campos, amb l'actitud complaent dels acadèmics. Amb aquesta fal.lera de reproduir-se a si mateixos, d'escriure llibres sobre llibres. Estan tan allunyats de la realitat... I jo defenso l'acció. L'acció ens fa lliures i fa el món intel.ligible.
--Parlem d'acció. ¿Què hi ha posat al seu guisat literari?
--Hi ha Heidegger i Sartre. Però aquests sempre hi són... Jo mai he sortit de l'existencialisme. Em vaig educar en ell i en la lectura de poetes com Rilke, que li agradava a Heidegger.
--Espessos ingredients de cara a les mestresses de casa.
--¿...?
--Les mestresses de casa són el públic natural del premi Planeta, ¿no?
--¿La muchacha de las bragas de oro,de Marsé, és per a les mestresses de casa? ¿Ho ésLituma en los Andes, de Vargas Llosa? ¿IEl huerto de mi amada, de Bryce Echenique?
--No se'm torni a enfadar.
--¡Jo defenso les mestresses de casa! Jo mateix ho vaig ser durant cinc anys a Londres, ha, ha... I defenso la dona lectora, que és una criatura molt interessant. En canvi, el perfil de l'home lector és tan complicat... ¡I n'hi ha tan pocs!
--Però, ¿ha fet concessions o no en funció del premi?
--El meu únic imperatiu és el relat. Ni Herralde ni Planeta ni res de res. ¡Només importa el llibre! Després ve el gran guinyol de la postproducció.
--A un home afable com vostè tampoc el deu disgustar tant.
--Sóc més simpàtic cap enfora que cap endins, ¿eh? Sóc colèric. Molt solitari. Autàrquic. Tinc un punt d'allunyament de la gent. Sóc càncer. Complicat, ja ho sap.
--En canvi, sempre parla d'afectes. Fins i tot en reclama.
--Prefereixo que em ploguin lectors que afectes, perquè els afectes els he de tenir jo, ¿no? Poden ser una plasta, si un no vol. En canvi, els lectors responen i corresponen a una intenció narrativa que m'he posat. Miri, sóc apassionat, però no sentimental.
Notícies relacionades--Llavors, no deu guardar un cabell o una engruna del Príncep en una caixa.
--No. Però em va semblar agradable. Quan vaig pujar a recollir el premi, jo, que sóc hipercinètic, vaig preguntar: "¿Cap on miro?". I el Príncep, orientant-me, va dir: "Sempre ens acaben caçant".
