Barcelona singular: les sorpreses ocultes de les Corts Velles

En aquesta ruta podràs trobar des de Harleys fins a sabateries on jugar als escacs. El rastrejador urbà de @Bcnsingular redescobreix aquest nucli antic

Quan algú suggereix quedar a la part antiga de les Corts sol referir-se a la plaça de la Concòrdia i als seus voltants, indubtablement la zona més bonica d’aquest extens barri que flirteja amb l’‘upper Diagonal’ i que per moments sembla una prolongació de Sants. No obstant, el nucli primitiu s’ubicava més a l’oest, ja creuat el torrent de Parladé (Galileu) i just per sobre de la Travessera, que va ser al seu dia una via romana. Aquest racó plàcid i protegit de la resta del districte avui està ple de sorpreses, però et farà falta una ajuda... perquè no es veuen a primera vista.

1. Delit al mercat

El Bisaura

Vaig descobrir aquesta fonda del mercat de les Corts abans de la mort prematura de la propietària, Anna Munné. La seva família tenia una parada de peix gairebé davant que proporcionava al bar productes frescos. L’Anna sabia delectar els assidus amb els entrants de temporada: carxofes fregides amb foie, calçots arrebossats, rovellons... i plats més contundents com ara tripes o botifarró amb ceba i vi blanc. Malgrat que el lloc el porta ara Jaume Vilanova –va tancar la taverna Los Olivares per quedar-se’l–, conserva el nom original: El Bisaura, la subcomarca al nord d’Osona d’on eren els sogres de la propietària. També hi continua treballant el cuiner Kirian Zambrano (la seva paella dels dijous arrasa). I, malgrat que la filosofia és la mateixa –el bacallà fregit i els calamars a la romana són l’especialitat del restaurant–, la carn i els esmorzars de cullera han guanyat protagonisme i completen la millor oferta gastronòmica del veïnat per a la gent a qui li agrada matinar. / Travessera de les Corts, 215.

2. Seqüela als Renoir

La Caldera

Hi va haver cines que, sense tenir el prestigi dels grans temples del cel·luloide, van deixar empremta per la seva programació d’altíssima qualitat. La història dels Renoir Les Corts va arribar a la seva fi fa gairebé una dècada, i encara avui molts el trobem a faltar. No obstant, un pot experimentar una sensació de ‘déjà-vu’ acudint a La Caldera. Aquest centre de creació es va traslladar el 2015 a l’edifici, de propietat municipal, que en un origen havia sigut la fàbrica Fiat. Menys comprar crispetes, un podrà ensopegar amb una infinitat de detalls que li permetran reviure aquells dilluns del ‘dia de l’espectador’. On s’anunciaven les pel·lícules s’exposen cartells de les activitats de dansa contemporània programades, i a les sales de projecció se celebren funcions i tallers familiars, i artistes residents creen coreografies que després veurem en festivals. Si aconsegueixes entrar a la 4, comprovaràs que encara la presideix una gran pantalla, però d’allà ja no surten ni trets ni escenes romàntiques: l’adeu als Renoir va ser més que mai un ‘the end’. / Eugeni d’Ors, 12.

3. L’últim vestigi

Mola de molí

Diria que a l’actual Barcelona no hi va haver un lloc amb tant concentració de masies com a les Corts Velles, ni més destrucció: no n’ha sobreviscut cap. Abans que la Fiat, aquí s’alçava Can Coix. Can Malacon tenia els seus horts on es troba el mercat. Els edificis Trade van reemplaçar Can Grau i Can Calona. I Can Duran va donar pas a la presó de dones, i posteriorment, a El Corte Inglés. No m’oblido de Can Farinetes: el seu camperol il·lustre, Pau Piera i Piera, té una escultura en bronze a la plaça de Comas, rèplica de la que hi havia a l’entrada de la finca.

Cal ser molt espavilat per localitzar l’únic vestigi que es manté d’aquells temps. Al vestíbul d’un bloc de vivendes modern, al carrer de les Corts, 12-14, una jardinera de pedra, visible des de l’exterior, és en realitat una mola de molí d’oli de Can Sòl de Dalt. La seva pubilla, Dolors Masferrer, va encarregar el 1883 a Camil Oliveras la urbanització del terreny. Va ser així com aquest sector va començar a esborrar per complet i per sempre el seu increïble passat rural.

4. Juguen blanques

Ràpid Gabi

Al teu contrincant d’escacs no li vagis amb presses, que prendre una bona decisió requereix el seu temps. I si resulta que davant tens com a rival Gabriel Rodríguez, doncs el mateix, tot i que regenti un ràpid. Aquest reparador de calçat, d’origen uruguaià i fill d’emigrants d’Ourense, exhibeix al seu comerç els trofeus aconseguits amb el Club d’Escacs Bellvitge, i si bé fa temps que no practica, continua posant a prova la clientela, a la qual anima a observar les peces del tauler que col·loca cada dia davant l’aparador, i a fer mat al rei en tres jugades abans o després d’encarregar la còpia d’una clau o l’arranjament d’una sola. En Gabi va aprendre escacs amb 9 anys, però no va ser fins als 14 que va començar a conèixer els patrons i saber com atacar una posició i sacrificar alfils, torres i cavalls amb una única finalitat: vèncer. No creguis que aquesta passió el distreu. Ell domina l’ofici del seu pare des que era petit, és diligent, i així evita de passada que algun gemegaire se serveixi del refranyer popular i li digui: «Sabater, a les teves sabates». / Corts, 20.

5. Gent feliç

La Maduixa

Potser érem ingenus, però feliços. Els de la meva generació vam créixer amb els marcianets, ‘E.T.’, els pòsters de Samantha Fox i els primers McDonald’s, amb ‘Don’t worry, be happy’ i ‘La isla bonita’. Llavors era tot una mica naïf, també molts dels establiments que van obrir, als quals semblava que un nen hagués posat el nom. Desapareguda La Nata, queden encara a les Corts La Trufa, La Llimona... i La Maduixa, un restaurant que, malgrat haver modernitzat recentment el rètol, continua tenint aquell aire dels vuitanta pel qual sento certa nostàlgia. El local va tenir diversos propietaris fins que el 1986 va passar en mans de la família Navarro al complet, originària de Palomares (Almeria), que des del minut u va començar a guanyar-se la confiança de veïns, obrers i oficinistes amb menús casolans i econòmics. Dos dels fills, la Pilar i en Juanito, porten actualment un negoci que podria confondre’s amb una reunió d’amics en la qual tothom es coneix i saluda, menja de meravella i paga content. «Parla bé d’ells, s’ho mereixen», em demana una parroquiana. No puc fer cap altra cosa, després del saborosíssim plat combinat que m’ha preparat en Juanito mentre ell només cuinava per a 50 comensals, i que m’ha remuntat a la infància. / Dolors Masferrer, 18.

6. Una marca mítica

Espacio Harley Davidson

Probablement no hi ha al món un missatge que hagi calat tant en generacions tan diferents com el de Harley Davidson. Tant si s’és aficionat a les motos com si no, la gent empatitza amb la firma pel que representa: rebel·lia, llibertat, autenticitat. Quan Jorge del Olmo va presentar el seu projecte, tenia clar per endavant que la segona delegació de HD a la capital catalana no podia ser merament un concessionari. Per això la seva idea va triomfar, i la va plasmar el 2009 en un espai de 2.000 m² que s’ha convertit en la filial més gran d’Europa en sòl urbà de la marca, una ‘flagship’ abans que hi hagués a Barcelona ‘flagships’. Aquí es pot adquirir una Harley de segona mà a partir de 10.000 €, o un model exclusiu d’una col·lecció limitada; personalitzar-la al gust del client, adaptant-la a l’ergonomia de cada un; reparar-la al taller que hi ha al soterrani; comprar tota mena de complements (roba rockera, cascos, gorres o matrícules); menjar-se unes ‘ribs’ a l’estil de Tennessee al bar americà contigu, i ara, també, tatuar-se a l’estudi que s’hi acaba d’inaugurar. «No sé parar, sempre accelero», em confessa en Jorge. És el que té ser com Dennis Hopper a ‘Easy rider’: un home lliure. / Joan Güell, 207.

7. Jardins divins

Notícies relacionades

Residència Sant Josep Oriol

El verd pot ser que es trobi a faltar en aquesta barriada. Però no és perquè no n’hi hagi. En tot cas, està amagat, per a l’alegria d’uns quants. En una cantonada de la plaça de Comas hi ha la Residència Sacerdotal Sant Josep Oriol, que acull desenes de clergues ja jubilats, entre ells, l’arquebisbe emèrit Lluís Martínez Sistach. Només ells poden disfrutar del frondós jardí i del seu avet gegant, que va plantar fa més de mig segle el finat mossèn Francesc Raventós, que va ser al capdavant de la institució durant quatre dècades. La polèmica sorgida arran de l’ús que l’Església vol donar a l’edifici protegit de Can Capellanets –just al costat de l’asil, i antic Seminari Major– ha generat recels al centre, i visitar avui aquest recés de pau és gairebé una missió impossible. Caldrà acontentar-se de veure’l des de la finestra d’algun dels locals comercials del carrer de Joan Güell, o des del terrat del bloc de vivendes més pròxim, si un és capaç d’entabanar el porter (molt simpàtic, per cert). / Joan Güell, 198.

Temes:

Barcelona Rutes Barcelona

Inicia sessió 0 Comentaris