¿Què faries si heretessis 512 ovelles?

A la gent de ciutat, el camp ens sembla un territori ideal per passar uns dies en plena natura, prendre aire fresc lluny de la contaminació i sorprendre’ns de cada petit detall (amb raó ens anomenen pixapins). Però ¿i si haguéssim de quedar-nos allà una bona temporada i exercir d’agricultors o ramaders? ¿ens atreviríem a fer-ho i en sabríem? Aquesta curiosa pregunta és la que ens fa Ovelles, una divertida comèdia que va produir i va estrenar la sala Flyhard el 2018, que es va convertir en un èxit inesperat i se’n va anar de gira per Catalunya. Ara torna per només uns dies (de dilluns a dijous fins al dia 30 de setembre) al Teatre Poliorama.

Tant l’enginyós text com l’eficaç direcció són obra de Yago Alonso i Carme Marfà, experts dramaturgs i guionistes de programes televisius d’humor. I es nota per l’adequat ritme, les dosificades bromes i el bon rotllo que transmeten. Els protagonistes són tres germans. El Víctor (Albert Triola), un arquitecte que exerceix la funció de germà gran, és molt responsable i acaba de trencar la relació amb la seva parella, el Cesc. L’Alba (Sara Espígul) és una mica hipocondríaca, caòtica i té un nen d’un any i mig, mentre que l’Arnau és un enginyer informàtic, més penques i egoista (un personatge que és un caramel per a Biel Duran).

Tres germans molt diferents

L’escenari representa el menjador del primer, tot bastant de disseny, com els quadros, una tauleta amb el seu llumet, un puf i, a mà dreta, uns arxivadors sobre els quals hi ha begudes i vasos. La prestatgeria té petits detalls, com un cub de Rubik, una ràdio o un llum que sembla sortit del logotip de Pixar. Quan entrem a la sala, el Víctor ja hi és, assegut al sofà. Està esperant l’arribada dels seus germans.

La primera a aparèixer és l’Alba, que acaba de deixar aparcat el cotxe a la zona blava, ha deixat el nadó amb la cangur i sembla tenir pressa. El Víctor l’acull amb la seva habitual actitud proteccionista. Com de costum, l’Arnau arriba tard i fa l’efecte que ja hi estan acostumats. El contrast entre els tres és evident. El motiu de la reunió és decidir què faran amb l’herència que han rebut de l’oncle Cinto, que vivia al petit poble de Bezas, al Terol (segons l’Institut Nacional d’Estadística té tan sols uns 70 habitants).

Una herència enverinada

El Víctor, que ha sigut l’encarregat d’estudiar el tema, els informa. El seu llegat consisteix en un ramat de 512 ovelles i un vell gos pastor, i poden aconseguir una bona quantitat de diners si els venen. El problema és que ningú sembla interessar-se a comprar-les a curt termini. Durant aquells dies les ha cuidat el Rufino, l’alcalde de la localitat, però està a punt d’operar-se i no se’n podrà ocupar. L’única solució és que un pastor local se n’encarregui a canvi de 1.500 euros al mes.

No tots disposen d’una economia que els permeti aquest dispendi, per això arriben a la conclusió que un d’ells ha de sacrificar-se i anar-se’n a viure el poble per fer-se càrrec del ramat. Posem-nos en la seva situació, ¿qui de nosaltres s’atreviria a canviar de vida tan radicalment i aprendre el necessari per poder atendre-les? Com era d’esperar, esclata la tensió entre ells, que posarà sobre la taula els seus problemes personals i tindrà conseqüències imprevisibles.

Una sàtira amb recursos enginyosos

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

L’obra, de tan sols una hora i quart de durada, passa volant i destaca per algunes escenes, com la més memorable, en què connecten unes càmeres a distància per veure-les utilitzant un recurs tan imaginatiu i sorprenent com senzill; el més tendre, amb els records d’infància que es desperten a l’aparèixer objectes de quan eren nens, o el monòleg de l’Alba sobre els problemes de viure a la gran ciutat.

És una sàtira urbana que amaga també càrregues de profunditat sobre la nostra incapacitat (o manca de voluntat) d’adaptar-nos a un entorn radicalment oposat al nostre, que també revela que, quan hi ha diners pel mig, no hi ha fraternitat que valgui. Si ens deixem emportar per aquesta proposta teatral riurem molt, cert, però també sortirem amb una mica d’amargor i pèrdua de fe en la condició humana. Són febles, covards i conformistes, i es deixen emportar mansament per l’opció més fàcil. ¿Qui es comporta, en realitat, com una ovella?