‘Angle mort’: torna la comèdia sorpresa de l’any

Una de les comèdies teatrals de més repercussió els últims anys és Pel davant i pel darrera, una obra del britànic Michael Frayn que s’ha reposat diverses vegades a la cartellera i el secret de la qual consisteix a mostrar les dues cares d’una mateixa moneda: una representació vista des de l’escenari i des de les bambolines. Un recurs similar, en un format adequat a una sala més petita i amb tan sols quatre actors, el van tornar a adoptar Roc Esquius (Likes) i Sergi Belbel en la seva enginyosa Angle mort, que es va estrenar a principis d’any i es va convertir en un èxit sorpresa, recentment nominat als premis Teatre Barcelona com a millor espectacle de proximitat, i que, des d’avui, torna al Versus Glòries per fer-nos somriure durant les nits estiuenques.

¿Qui acomiadem avui?

L’escenari està dividit en dues parts. A una banda, un despatx amb una taula i dues cadires disposades als dos costats, un ordinador portàtil i un gran quadro. A davant, una sala d’espera, amb dues butaques, ampolles d’aigua, una maquina de cafè i unes línies de neó blau. Tot molt elegant, molt sobri, molt formal, molt de disseny. Ens trobem a les dependències d’una moderna oficina d’una jove empresa.

El conflicte arrenca quan el responsable, que tracta de forma molt paternalista els empleats, es veu obligat a acomiadar-ne un i els va fent passar pel despatx per explicar-los la situació. ¿Qui és més útil per a l’empresa? ¿Qui és més prescindible? ¿Qui és més adaptable? En certs moments ens sembla estar revivint, en clau irònica, el clàssic de David Mamet, Èxit a qualsevol preu (Glengarry Glen Ross), en què uns venedors havien de competir entre ells per mantenir el lloc de treball.

¿Què passa a la sala d’espera?

Però, paral·lelament, observem que a la sala contigua hi ha molt moviment, els treballadors que no estan al despatx parlen entre ells (tot i que no sentim el que diuen), discuteixen, es barallen, sembla que s’acusin mútuament o que estiguin tramant alguna cosa, tenen reaccions inesperades. No saps on dipositar la mirada perquè l’activitat al segon escenari és, en alguns instants, frenètica.

El directiu no sembla tenir clar què ha de fer. Va canviant de favorit i els empleats cada vegada estan més enfadats, fins i tot algun pensa ja a renunciar voluntàriament. El caos és total i les conseqüències de l’embolic semblen imprevisibles. Hi ha situacions, frases, paraules incongruents i ens fa l’efecte que ens estem perdent alguna cosa quan sembla que estem arribant al desenllaç..., però llavors és quan sorgeix la màgia.

Tot comença a encaixar

La funció torna a començar, però amb una diferència. Ara, l’acció que transcorre al despatx és muda (ja sabem el que passa), però descobrim el que s’estava cuinant realment a la sala d’espera, aquell angle mort que semblava no tenir sentit i, de sobte, totes les peces comencen a encaixar. Els moments més surrealistes, ara sí, tenen la seva lògica, i és quan l’espectador ja pot donar curs a les rialles.

El text és brillant, divertidíssim, i també amaga la seva part de crítica social. És d’aquestes obres que mereixeria veure’s dues vegades (més d’un ja ho ha fet) per ficar-se de ple en aquest joc escènic que ens proposen i disfrutar-lo encara més. Menció especial mereix la direcció de Lluís Elías i la compenetració entre els actors (Berta Bahr, Ramon Godino, Alberto Lozano i Rafaela Rivas), tots creant personatges amb unes característiques tan diferents com reconeixibles i quotidianes.

Un gran esforç actoral

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

Imaginem les hores i hores d’assaig que deuen haver tingut per arribar a la perfecta sincronització que l’obra requereix. Les dues situacions paral·leles han de succeir, per força, alhora, i si algun dels dos equips perd el ritme, tot es desmunta, per això les actuacions han d’estar mesurades al mil·límetre. L’obra, originalment, durava unes dues hores, i potser era massa llarga. Ara l’han retallat una mica, que afavorirà que sigui encara més trepidant (tot i que per al repartiment haurà suposat tornar a coordinar accions). Un muntatge tan complex com original i vertiginós que mereix que abandonem durant una estona l’angle mort de casa nostra (el sofa i la televisió) per disfrutar d’una nit on el teatre ens demostra que continua viu.