QUÈ PODEU FER AVUI A BARCELONA

’200.000 dones’: la gran caça de bruixes

Anna Tamayo es desdobla en diversos personatges per denunciar el feminicidi

Eduardo de Vicente

’200.000 dones’: la gran caça de bruixes

Resulta curiós comprovar com recentment s’està reescrivint la història de les bruixes que va tenir lloc fa ni més ni menys que uns 500 anys per mitjà de diferents creacions artístiques, des de la pel·lícula basca Akelarre, guanyadora de cinc Goya, fins al disc Lilith, de Maria Rodés passant per l’assaig de Silvia Federici, Caliban i la bruixa o la novel·la d’Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla, reconvertida ara en obra teatral. I la lectura és molt diferent de la que teníem assimilada. No eren dones malignes que invocaven el diable, sinó víctimes d’una època de submissió que van pagar amb les seves vides per motius molt diferents ja fossin econòmics o socials. Ara, l’actriu Anna Tamayo (Cándida) torna a denunciar aquest genocidi femení amb 200.000 dones, que pot veure’s a la Sala Fènix.

Una àvia ens posa en context

L’escenografia representa una casa rural amb taules, diversos mobles i estris de fusta, unes plantes penjades i unes cordes. El pròleg està presentat per una àvia, Merceditas, una professora d’Història jubilada que dialoga espontàniament amb el públic, tracta temes d’actualitat com la pandèmia i, per relacionar-ho amb el passat, ens demana que tanquem els ulls per transportar-nos al segle XIV quan la pesta negra va atemorir la població, com ara. Ens explica amb l’ajuda d’unes patates el que va suposar el feudalisme i com les dones eren mà d’obra, tenint com a feina (forçada) la maternitat.

Denúncia que, una mica més tard, durant els segles XVI i XVII van ser assassinades més de 200.000 dones sota l’acusació de bruixeria. Però és que, ens explica, a Catalunya en tan sols cinc anys hi va haver més de 400 execucions i no només en mans de l’Església, sinó també amb la complicitat dels tribunals civils. Per exemplificar-ho decideix explicar-nos un conte. Aquest inici serà l’únic moment de distensió de l’espectacle, quan s’escolta algun riure per la simpatia i naturalitat del personatge. Però és un miratge que dura poc. Es va acabar el bon rotllo.

La curandera i la llevadora

Mentre sonen unes veus malèfiques coneixem la Jaumeta, una bona dona que es dedica a preparar remeis casolans pels seus veïns tot i que ara sembla que, amb l’aparició dels doctors, ja no són tan necessaris. Acaba de quedar-se viuda després de la mort del seu marit durant un gran diluvi i ha de fer-se càrrec de les seves dues filles. Al seu marit difunt li explica que viu amb por perquè diuen que al poble hi ha unes bruixes que pacten amb el dimoni i tem sortir de casa. A més, les autoritats han demanat la col·laboració dels habitants per denunciar comportaments sospitosos i sospita que la seva envejosa cunyada pretén arrabassar-li les seves terres.

Uns cants celestials serveixen per presentar la Joana, una llevadora molt religiosa l’interlocutor de la qual és Jesús, a qui s’adreça per explicar-li els seus problemes. Lamenta la falsa acusació patida per una companya que va entregar un nen al dimoni i la prepotent actitud dels inquisidors civils que les fan despullar-se per comprovar si tenen marques del diable al cos.

La camperola i les millors escenes

L’última dona que coneixerem és la Felipa, una camperola una mica xafardera que no té fills i ven patates. Comenta amb la seva amiga Ramona els rumors que corren per la localitat i no deixen canya dreta. Les xafarderies malintencionades estan tenint tràgiques conseqüències. A partir d’aquest moment, una vegada realitzades les presentacions, anirem descobrint com evolucionen les seves tres vides i en el que derivaran.

Aquest muntatge té moments molt anguniosos com l’interrogatori, entre tortures, a un dels personatges; d’altres més dolços on canta a un nadó tot i que el missatge és contundent «si ets dona llesta diran que ets bruixa». I no podia faltar l’embogit aquelarre en el qual la protagonista es deixa portar, arriba a les seves pròpies conclusions i acaba reconeixent que «vas fer el que vas poguer, com totes.»

Una actriu versàtil per a un text esclaridor

L’obra explota el talent i la versatilitat d’Anna Tamayo en un registre molt dramàtic totalment oposat al més gamberro que va mostrar a la recent Cándida, tot i que a totes dues mostra la seva energia devastadora (és un huracà, una força de la naturalesa) i les seves reivindicacions femenines. Juga amb els tons, els accents i els moviments perquè diferenciem clarament els diferents personatges que encarna. Destaquen també la il·luminació i l’ambientació sonora que contribueixen a augmentar el dramatisme.

El text, creat al costat de la directora Ángela Palacios i la col·laboració de Mercè Alegre, és fluid i no deixa dubtes sobre els fets. Van ser acusades sense proves, tan sols per uns comentaris insidiosos, les van obligar a inventar-se històries i a reconèixer la seva culpabilitat. Destorbaven per motius molt diferents, no eren necessàries i en aquells anys d’opressió contra les dones es va cometre un dels grans feminicidis de la història. Va ser la guanyadora de la secció oficial del recent festival CatBaSur i també es va emportar el premi del públic i no és estrany perquè és com un cop de puny a l’estómac, un crit desesperat d’atenció. Sí, avui no les cremen a la foguera ni les pengen, però la violència masclista continua provocant tragèdies. ¡Ni una menys!

’200.000 dones’

¿On?  Sala Fènix (Riereta. 31).

¿Quan?  de dimecres a diumenge, a les 20 hores. Fins al 9 de maig.

Preu:  de 8 a 16 euros.

Més informació:  Sala Fènix.

Notícies relacionades