Un Pinotxo musical i tecnològic

La sala Barts ofereix cinc dies aquesta versió moderna del conte

El conte clàssic Pinotxo, de Carlo Collodi, va arribar a la seva màxima popularitat després que Walt Disney fes la seva versió cinematogràfica el 1940. Des d’aleshores no han parat d’aparèixer regularment noves adaptacions d’aquesta història, la més recent, dirigida per Mateo Garrone, el director de Gomorra, el 2019 amb Roberto Benigni (l’autor de La vida és bella) interpretant Geppetto. Una de les aproximacions més originals al personatge va ser una altra cinta animada de 2004 produïda per Filmax, Pinocho 3000 P3K, on la marioneta era un robot que volia convertir-se en humà. Una premissa similar utilitza Pin8cho, el musical, una obra teatral molt tecnològica, escrita, dirigida i composta per José Masegosa, que es pot veure des d’avui i fins dilluns a la sala Barts.

L’escenari representa una habitació futurista il·luminada amb neó. A l’esquerra hi ha una misteriosa càpsula cilíndrica i, a la dreta, uns cubs de reciclatge i una taula de treball amb un ordinador. Al capdavant de tot plegat hi ha la doctora Cereza (Sara Navacerrada), una jove inventora vestida extravagantment i amb una veu aguda una mica irritant. És una mica friqui, la veritat. Ens presenta la seva última creació, un robot que anomena Basuritas, la missió del qual consisteix a reciclar els rebutjos portant-los al contenidor corresponent. Però alguna cosa falla i, llavors ens adonem que a la investigadora sempre li falta alguna cosa per acabar de completar els seus projectes.

Pinotxo al segle XXI

A continuació, coneixerem Grillo (Antonio Villa), l’ésser que controla l’ordinador i que li fa de veu de la consciència, que li retreu que és molt matusser i que sempre acaba fent el ridícul. Cereza és també ‘youtuber’ i està obsessionada per aconseguir més seguidors a les xarxes socials, com ens explica en la primera cançó, Instagram. Ara la seva intenció consisteix a donar moviment a l’androide que té a la cabina i, després de diversos intents, ho aconsegueix. I, com que es tracta del seu vuitè projecte, l’anomena PIN8 (Ángel Martínez). Però el més difícil arriba després, quan li ha d’ensenyar a posar en marxa les seves habilitats motrius (t’ensenyarem el moviment), amb l’ajuda d’un Grillo transmutat a Elvis. Igualment, ha d’aprendre les emocions i els valors humans i li explica que, per acontentar els amics, de vegades és bo dir mentides.

La següent és fer la seva aparició és Troyana (Laura Enrech), un virus informàtic amb aires de fada de dubtoses intencions que s’ha alliberat casualment i que ho celebra amb Estoy viva. Assegura que pot convertir PIN8 en humà a canvi d’un petit favor. Cereza anhela tenir un amic que li ofereixi Una sonrisa real i que la cuidi, i ho acaba acceptant, però el virus li adverteix que ella també ha de ser responsable de les seves decisions i que, si l’androide es porta malament, tornarà a convertir-se en metàl·lic. Després d’unes paraules màgiques, el seu somni es fa realitat i PIN8 elho celebra cantant la seva versió, Estoy vivo.

L’amistat i la sinceritat

En les següents escenes, la situació es complicarà, el nen es veurà obligat a mentir (el seu nas envermellit el delata) amb La farsa, baixarà a la platea on demanarà ajuda als nens, coneixerà un pastisser amb accent francès (Ciudad de la luz) i tots s’enfrontaran al resultat de les seves decisions (Es por mí que solo sabes mentir). L’epíleg (Sal de la red) envia un missatge molt oportú per als petits, en el qual els anima a sortir a jugar amb els seus amics de veritat i critica l’obsessió per ser popular a les xarxes socials amb uns «amics» que, majoritàriament, mai han vist.

És un muntatge molt vistós, ple d’atractius visuals amb una escenografia i elements molt llampants i cançons agradables. Està ambientat en to futurista i inclou tant assumptes contemporanis com l’addicció a internet com referències dedicades als adults (David Bisbal, Mariano Rajoy, Amancio Ortega, Zinedine Zidane i els contractes laborals). Això sí, el text pot resultar una mica irregular: té una arrencada interessant i un desenllaç educatiu, però també alguns sotracs (les escenes escatològiques potser estan una mica fora de to). En resum, una posada al dia d’un clàssic infantil (ja calia) que destaca el valor de l’amistat i ensenya els nens a ser sincers, ja que sortiran tement que, si diuen mentides, puguin acabar avergonyits... amb el nas vermell.