‘Els subornats’: teatre amb aroma de cine negre

Els subornats (The big heat) és un film que va rodar Fritz Lang en els anys 50, que protagonitzaven Glenn Ford, Lee Marvin i Gloria Grahame sobre un policia que investiga un complex cas de corrupció i que es va convertir en un clàssic del cine negre. L’autora Lluïsa Cunillé l’ha utilitzat com a inspiració i, alhora, homenatge, per a Els subornats, una de les obres que forma part del cicle que li està dedicant la Sala Beckett, escrita expressament per a la companyia La Ruta 40 i dirigida per Lurdes Barba. És la història d’uns personatges, però també un carinyós epitafi al cine tal com el vam conèixer.

L’acció transcorre íntegrament en una cabina cinematogràfica. Les parets estan farcides de fotos d’actors i films, des del Viatge a la Lluna de Méliès al Psicosi hitchcockià, passant pel cartell de The big heat, té un projector de 35 mil·límetres i una moviola per empalmar els rotllos de pel·lícula, un tamboret, un sofà, un llum, caixes (una porta escrit el títol d’una altra obra de Lang, M, un assassí entre nosaltres), bobines i, al fons, una sortida d’emergència. Als dos costats de l’escenari hi ha dues pantalles, en les quals es projectaran fragments de la pel·lícula esmentada en versió original subtitulada en català.

El projeccionista i els polítics

En aquesta habitació treballa l’Eduard (Alberto Díaz / Xavier Ripoll), un veterà projeccionista amb àmplia experiència que es troba amb el Carles (Albert Prat), un polític que treballa amb el seu germà, a qui estan esperant. El primer vesteix de forma molt senzilla, mentre que l’altre va amb una gavardina, rere la qual s’amaga un vestit amb americana i corbata. El cine és propietat d’un home gran i, quan mori, probablement desapareixerà la sala. El seu declivi és inevitable, gairebé no hi ha espectadors i el local és molt vell i està descurat. El treballador és molt reservat i tranquil, mentre que el polític és molt conversador i filosofa sobre els vicis i les virtuts.

Arriba el germà (Sergi Torrecilla / Jaume Ulled) i l’Eduard el rep però els deixa a soles. En aquest interval, el nouvingut recorda anècdotes de la seva joventut sobre la passió dels dos germans pel cine des de la infància. Li explica el funcionament del projector amb summe detall, la funció de la moviola i també li explica que, com explicava Juan Marsé, tots els cines conserven els fantasmes dels actors que van passar per allà. Està en un moment difícil, vivint de qualsevol manera per motius que desconeixem. Són els nous cadells de la política, els joves que conspiraven per derrotar la vella guàrdia del partit i ara estan a dalt. El pare del Carles havia sigut boxejador (un altre element habitual a les pel·lícules de cine negre) tot i que va fracassar i ara és vell i gairebé no es mou.

Una carta explosiva i records cinèfils

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat

En el transcurs d’aquesta conversa, una carta (com l’inici d’Els subornats) revelarà els seus actes i desencadenarà la discussió entre tots dos per les seves possibles conseqüències. Més tard es tornaran a trobar els germans i explicaran les relacions que mantenen tots dos amb les seves respectives parelles, així com l’Eduard li explicarà la trama de M, un assassí entre nosaltres. L’última aparició serà la d’una misteriosa dona madura com una presència fantasmal (una irreconeixible i sorprenent Àurea Márquez), amb un bastó i un bolso, que es confessarà davant el projeccionista. Un inesperat epíleg, una mica desconcertant, tancarà l’obra.

És un drama amb aires d’intriga en el qual cal interpretar entre línies el que no s’explicita, mostrat amb una ambientació nostàlgica gairebé intemporal, més enllà dels mòbils. Parla de la dignitat de les persones i com, per mantenir-la, de vegades cal prendre decisions radicals. Destaca també pel paral·lelisme que s’estableix entre la trama de la pel·lícula i l’obra de teatre. Alguns es quedaran, sobretot, amb les diverses curiositats relacionades amb el cine d’abans: l’anècdota de l’acomodador d’un cine X, els fotogrames que es retallaven (com el muntatge de petons del final de Cinema Paradiso), els accidents que provocaven que s’interrompés sobtadament la projecció o la impossibilitat de tirar enrere la pel·lícula. Una sèrie d’elements associats al cine analògic que han desaparegut amb l’arribada del digital, més perfecte i versàtil però menys màgic. A la sortida, als que tenen certa edat els envaeix una sensació d’haver viscut un temps que, per més que els cines segueixin en funcionament, ja no tornarà. Una reconversió inevitable per motius econòmics i logístics, però sense l’encant d’abans.