TEATRE

'Calma!': una recepta contra les presses

El 'clown' Guillem Albà ha aterrat a l'Off de La Villarroel per proposar una miqueta de pausa contra el frenesí que ens envolta

José Carlos Sorribes

'Calma!': una recepta contra les presses

DAVID RUANO


El títol del llegendari àlbum en directe dels no menys mítics Siniestro Total li va de perles a ‘Calma!’, l’últim espectacle de Guillem Albà que presenta l’Off de La Villarroel en quatre úniques funcions –molt poques, sens dubte– aquest mes de desembre. És un període potser massa breu perquè no abunden les ocasions a la cartellera teatral més ‘mainstream’ de poder veure un clown amb tanta empatia com el pallasso de Vilanova i la Geltrú.

Calma!

La Villarroel (Villarroel, 87)
Director i intèrpret: Guillem Albà
Dramaturgia: Alícia Serrat i Marc Angelet
Música: Pep Pascual
17 i 23 de desembre
Preu: des de 14 €

Contra el frenesí que ens envolta, una miqueta de pausa –ve a dir Albà– per baixar de l’habitual muntanya russa del dia a dia. La primera escena ja deixa molt clar per on van els trets. Un tsunami de trucades de mòbil –amb una pila dels feliços aparatets a l’escenari– ens situa immediatament al món en què vivim, en el qual el xiulet d’un insignificant whatsap es converteix gairebé en una cosa tan important com les alertes per incendi que es feien des dels campanars dels pobles.

A partir de la seva gestualitat, amb el recolzament de la música, de titelles o d’ombres en una enorme tela, es va construint un muntatge que posa en alerta pels riscos que comporta una societat moderna hiperconnectada que no sap apreciar el valor de les petites coses.

Una escena de ‘Calma!’, de Guillem Albà. / david ruano

LO+

La successió de gags que tant atrapen l’espectador més veterà com
els nens.

EL-

En algun moment queda la sensació que alguna escena està una mica allargada.

¿Val la pena? Aquesta és la pregunta que es fa, i que ens fa, Albà i que òbviament és retòrica. El pallasso es deixa la pell en totes les escenes, com fa en la frenètica del ‘Time speed’, la més malenconiosa del viatge submarí o la carrera imparable amb què descriu el cicle de la vida, des que naixem fins que enfilem la recta final del crepuscle.

Bosses voladores

Albà té, a més, la capacitat de buscar la complicitat de l’espectador. És un paio molt empàtic que aconsegueix que tot el públic jugui amb una pilota de platja, que s’abraci o que les bosses dels espectadors corrin entre les files. El gag no l’encaixa tothom de la mateixa manera. Així, el dia de la primera funció hi va haver qui va témer perdre’l, o que se’l quedés algú, amb un èmfasi que es va revelar excessiu. «¡Que soc un pallasso!», va arribar a exclamar l’actor.

I és que Albà ens proposa un joc tan ingenu com irresistible, en què un s’ha de deixar portar sense lligams. I fer-ho per acabar acompanyant-lo fins a una paradisíaca platja on contemplar la tranquil·litat del mar o el somieig d’una posta de sol. Un lloc on sí que es troba la calma.
 

Temes: Teatre